L’EVANGELITZACIÓ COM A SERVEI ECLESIAL
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En la passada catequesi vam veure que el primer “concili” en la història de l’Església
—concili, com el del Vaticà II—, el primer concili, va ser convocat a Jerusalem per a una qüestió relacionada amb l’evangelització, és a dir, l’anunci de la Bona Notícia als no jueus —es creia que només s’havia de portar l’anunci de la Bona Notícia als jueus. En el segle XX, el concili ecumènic Vaticà II va presentar l’Església com a poble de Déu peregrí en el temps i per la seva naturalesa missioner (cf. Decr. Ad gentes, 2). Què vol dir això? Hi ha com un pont entre el primer Concili i l’últim, en el signe de l’evangelització, un pont l’arquitecte del qual és l’Esperit Sant. Avui ens posem a l’escolta del concili Vaticà II, per a descobrir que evangelitzar sempre és un servei eclesial, mai solitari, mai aïllat, mai individualista. L’evangelització es fa sempre in Ecclesia, és a dir, en comunitat i sense fer proselitisme perquè això no és evangelització.
|
En l’evangelització el fonamental és la força que l’Esperit et dona per a anunciar la veritat de Jesucrist, per a anunciar l’Evangeli. Les altres coses són secundàries.
|
L’evangelitzador, de fet, transmet sempre allò que ell mateix o ella mateixa ha rebut. Sant Pau ho va escriure primer: l’evangeli que ell anunciava i que les comunitats rebien i en el qual romanien ferms és el mateix que l’Apòstol va rebre (cf. 1Co 15,1-3). Es rep la fe i es transmet la fe. Aquest dinamisme eclesial de transmissió del Missatge és vinculant i garanteix l’autenticitat de l’anunci cristià. Sant Pau mateix escriu als Gàlates: «Doncs bé, si algú us anuncia un evangeli diferent del que us vam anunciar, ni que fóssim nosaltres mateixos o un àngel baixat del cel, que sigui maleït» (Ga 1,8). És bonic, això, i això els va bé a moltes visions de moda…
La dimensió eclesial de l’evangelització constitueix per això un criteri de verificació del zel apostòlic, una verificació necessària, perquè la temptació de procedir “en solitari” està sempre a l’aguait, especialment quan el camí esdevé feréstec i sentim el pes del compromís. Igualment perillosa és la temptació de seguir camins pseudoeclesials més fàcils, d’adoptar la lògica mundana de números i enquestes, de comptar amb la força de les nostres idees, programes, estructures, les “relacions que compten”. Això no va, això ha d’ajudar una mica, però el fonamental és la força que l’Esperit et dona per a anunciar la veritat de Jesucrist, per a anunciar l’Evangeli. Les altres coses són secundàries.
Ara, germans i germanes, posem-nos més directament a l’escola del concili Vaticà II, rellegint alguns números del Decret
Ad gentes (AG),
el document sobre l’activitat missionera de l’Església. Aquests textos del Vaticà II conserven plenament el seu valor fins i tot en el nostre context complex i plural.
En primer lloc, aquest document —AG— convida a considerar l’amor de Déu Pare com una font que, «per la seva excessiva i misericordiosa benignitat ens crea lliurement, i a més, per gràcia ens crida a participar de la seva vida i glòria». Aquesta és la nostra vocació. «Escampà amb generositat i no para de repartir la bonesa divina de manera que el Creador de tot esdevingui al final “tot en tots” (1Co 15,28), procurant alhora la seva glòria i la nostra benaurança» (n. 2). Aquesta reflexió és fonamental, perquè diu que l’amor del Pare té com a destinatari qualsevol ésser humà. L’amor de Déu no és només per a una colleta, no… és per a tots. Aquella paraula fiqueu-vos-la bé dins el cap i en el cor: tots, tots, ningú no està exclòs, així ho diu el Senyor. I aquest amor per cada ésser humà és un amor que arriba a cada home i dona a través de la missió de Jesús, mitjancer de la salvació i redemptor nostre (cf. AG 3), i mitjançant la missió de l’Esperit Sant (cf. AG 4), el qual, l’Esperit Sant, obra en cadascú, tant en els batejats com en els no batejats. L’Esperit Sant obra!
|
L’Esperit Sant, obra en cadascú, tant en els batejats com en els no batejats. L’Esperit Sant obra!
|
El Concili, a més, recorda que és tasca de l’Església prosseguir la missió de Crist, el qual va ser «enviat a evangelitzar els pobres» —prossegueix el document Ad gentes—, per això «l’Església ha d’avançar pel mateix camí pel qual anà personalment Crist, el de la pobresa, de l’obediència, del servei i de la immolació d’un mateix fins a la mort, de la qual isqué victoriós per la seva resurrecció» (AG 5). Si roman fidel a aquest “camí”, la missió de l’Església és «la manifestació o Epifania i la realització del pla de Déu en el món i en la seva història» (AG 9).
Germans i germanes, aquestes breus indicacions ens ajuden també a comprendre el sentit eclesial del zel apostòlic de cada deixeble-missioner. El zel apostòlic no és un entusiasme, és una altra cosa, és una gràcia de Déu, que hem de custodiar. Hem d’entendre’n el sentit perquè en el poble de Déu peregrí i evangelitzador no hi ha subjectes actius i subjectes passius. No hi ha els que prediquen, els que anuncien l’Evangeli d’una manera o altra i els que estan callats. No. «Cadascun dels batejats» —diu l’
Evangelii gaudium
— «qualsevulla que sigui la seva funció en l’Església i el grau d’il·lustració de la seva fe, és un agent evangelitzador» (Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 120). Tu ets cristià? “Sí, he rebut el baptisme…” I tu evangelitzes? “Què vol dir, això?” Si tu no evangelitzes, si tu no dones testimoniatge, si tu no dones aquell testimoni del baptisme que has rebut, de la fe que el Senyor t’ha donat, tu no ets un bon cristià. En virtut del baptisme rebut i de la conseqüent incorporació a l’Església, tot batejat participa en la missió de l’Església i, en ella, en la missió de Crist rei, sacerdot i profeta. Germans i germanes, aquesta comesa «és una de sola i la mateixa, i s’ha de posar en pràctica arreu i en totes les circumstàncies, encara que, d’acord amb aquestes, no de la mateixa manera» (AG 6). Això ens convida a no esclerotitzar-nos o fossilitzar-nos; ens rescata d’aquesta inquietud que no és de Déu. El zel missioner del creient s’expressa també com una cerca creativa de noves maneres d’anunciar i testimoniar, de noves maneres per a trobar la humanitat ferida de la qual Crist es va fer càrrec. En definitiva, noves maneres d’oferir servei a l’Evangeli i oferir servei a la humanitat. L’evangelització és un servei. Si una persona s’anomena evangelitzadora i no té aquella actitud, aquell cor de servidor, i es creu patró, no és un evangelitzador, no… és un pobre home.
Tornar a l’amor fonamental del Pare i a les missions del Fill i de l’Esperit Sant no ens tanca en espais d’estàtica tranquil·litat personal. Al contrari, ens porta a reconèixer la gratuïtat del do de la plenitud de vida a la qual som cridats, aquest do pel qual lloem i donem gràcies a Déu. Aquest do no és només per a nosaltres, sinó que és per a donar-lo als altres. I ens porta també a viure cada vegada més plenament allò que hem rebut compartint-ho amb els altres, amb sentit de responsabilitat i recorrent junts els camins, moltes vegades tortuosos i difícils de la història, en l’espera vetllant i laboriosa del seu acompliment. Demanem al Senyor aquesta gràcia, d’agafar de la mà aquesta vocació cristiana i donar gràcies al Senyor per això que ens ha donat, aquest tresor. I intentar comunicar-ho als altres.
Març 2023
Tarraconense - Catequesis del Sant Pare
Tornar a l'inici
SER APÒSTOLS EN UNA ESGLÉSIA APOSTÒLICA
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem les catequesis sobre la passió per evangelitzar: no sols sobre “evangelitzar” sinó la passió per evangelitzar i, en l’escola del concili Vaticà II, intentem entendre millor què significa ser “apòstols” avui. La paraula “apòstol” ens porta a la ment el grups dels Dotze apòstols elegits per Jesús. A vegades anomenem “apòstol” algun sant, o més en general els bisbes: són apòstols perquè van en nom de Jesús. Però, som conscients que el fet de ser apòstols es refereix a cada cristià? Som conscients que es refereix a cada un de nosaltres? Efectivament, som cridats a ser apòstols —és a dir, enviats— en una Església que en el Credo professem que és apostòlica.
|
Tots som cridats
a ser apòstols,
és a dir enviats
a una missió.
|
Per tant, què significa ser apòstols? Significa ser enviat per a una missió. Exemplar i fundacional és l’esdeveniment en el qual Crist ressuscitat envia els seus apòstols al món, transmetent-los el poder que ell mateix ha rebut del Pare i donant-los el seu Esperit. Llegim a l’Evangeli de Joan: «Ell [Jesús] els tornà a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.” Llavors va alenar damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant”» (20,21-22).
Un altre aspecte fonamental de ser apòstol és la vocació, és a dir, la crida. Ha estat així des del començament, quan el Senyor «va cridar els qui va voler, i ells anaren cap a Jesús» (Mc 3,13). Els va constituir com a grup, atribuint-los el títol d’“apòstols”, per tal que estiguessin amb ell i per a enviar-los en missió (cf. Mc 3,14; Mt 10,1-42). Sant Pau a les seves cartes es presenta així:
- - «Pau, cridat per voler de Déu a ser apòstol», és a dir, enviat (1Co 1,1),
i també:
- - «Pau, servent de Jesucrist, cridat a ser apòstol, escollit per a anunciar l’evangeli de Déu» (Rm 1,1).
- - «Pau, apòstol, no de part dels homes ni per designació d’un home, sinó per obra de Jesucrist i de Déu Pare, que el va ressuscitar d’entre els morts» (Ga 1,1);
- - I insisteix en el fet de ser Déu l’ha cridat des del si de la seva mare per anunciar l’evangeli entre els gentils (cf. Ga 1,15-16).
L’experiència dels Dotze apòstols i el testimoniatge de Pau ens interpel·len també a nosaltres avui. Ens conviden a verificar les nostres actituds, a verificar les nostres eleccions, les nostres decisions, sobre la base d’aquests punts ferms: tot depèn d’una crida gratuïta de Déu; Déu ens elegeix també per a serveis que a vegades semblen sobrepassar les nostres capacitats o no correspondre a les nostres expectatives. A la crida rebuda com do gratuït cal respondre-hi gratuïtament.
|
Tot depèn d’una crida gratuïta de Déu;
Déu ens elegeix també per a serveis que a vegades semblen sobrepassar les nostres capacitats
o no correspondre a les nostres expectatives.
|
Diu el Concili: «Per la seva naturalesa, la vocació cristiana és també vocació a l’apostolat» (Decr. Apostolicam actuositatem [AA], 2). Es tracta d’una crida que és comuna, com «és comuna la dignitat de membres, comuna la gràcia de fills, comuna la crida a la perfecció, única l’esperança i indivisa la caritat […], no hi ha cap desigualtat en Crist» (LG, 32).
És una crida que es refereix tant a aquells que han rebut el sagrament de l’orde, com a les persones consagrades, com a cada fidel laic, home o dona, és una crida a tots. Tu, el tresor que has rebut amb la teva vocació cristiana, estàs obligat a donar-lo: és la dinamicitat de la vocació, és la dinamicitat de la vida. És una crida que capacita per a desenvolupar de manera activa i creativa la tasca apostòlica pròpia, en el si d’una Església en la qual «hi ha diversitat de ministeri, però unitat de missió». «Als Apòstols i a llurs successors fou donar per Crist l’encàrrec d’ensenyar, santificar i governar en nom seu i pel seu poder. I els laics, partícips de les funcions sacerdotal, profètica i reial de Crist, compleixen la part que els correspon en la missió del poble de Déu en l’Església i el món» (AA, 2).
En aquest quadre, com entén el Concili la col·laboració del laïcat amb la jerarquia? Com l’entén? Es tracta d’una mera adaptació estratègica a les noves situacions que sorgeixen? De cap manera: hi ha alguna cosa més, que va més enllà de les contingències del moment i que manté el seu valor mateix també per a nosaltres. L’Església és així, és apostòlica.
En el marc de la unitat de la missió, la diversitat de carismes i de ministeris no ha de donar lloc, dins el cos eclesial, a categories privilegiades: aquí no hi ha una promoció, i quan tu conceps la vida cristiana com una promoció, que qui està per damunt mana els altres perquè ha aconseguit el càrrec amb afanys egoistes, això no és cristianisme. Això és paganisme pur. La vocació cristiana no és una promoció per anar amunt, no! És una altra cosa. I la raó que hi hagi una cosa gran és que «encara que per voluntat de Crist alguns són constituïts mestres, distribuïdors dels misteris i pastors a favor dels altres, hi ha, això no obstant, una veritable igualtat entre tots quant a dignitat i actuació comunes a tots els fidels en allò que toca l’edificació del cos de Crist» (LG 32). Qui té més dignitat en l’Església: el bisbe, el prevere? No… tots som cristians al servei dels altres. Qui és més important a l’Església: la monja o la persona comuna, batejada, el nen, el bisbe…? Tots són iguals, som iguals, i quan una de les parts es creu més important que les altres i aixeca una mica la barbeta, s’equivoca. Aquesta no és la vocació de Jesús. La vocació que Jesús dona, a tots —també a aquells que semblen estar en llocs més alts—, és el servei, servir els altres, humiliar-te. Si tu trobes una persona que a l’Església té una vocació més alta i la veus vanitosa, diràs: “Pobret”; prega per ell perquè no ha entès què és la vocació de Déu. La vocació de Déu és adoració al Pare, amor a la comunitat i servei. Això és ser apòstols, aquest és el testimoniatge dels apòstols.
La qüestió de la igualtat en dignitat ens demana que reflexionem sobre molts aspectes de les nostres relacions, que són decisives per a l’evangelització. Per exemple, som conscients del fet que amb les nostres paraules podem malmetre la dignitat de les persones, trencant així les relacions dins l’Església? Mentre intentem dialogar amb el món, sabem dialogar també entre nosaltres creients? O a la parròquia un va contra un altre, un parla malament de l’altre per a pujar més? Sabem escoltar per a comprendre les raons de l’altre, o ens imposem, potser també amb paraules suaus? Escoltar, humiliar-se, estar al servei dels altres: això és servir, això és ser cristià, això és ser apòstol.
Estimats germans i germanes, no tinguem por de plantejar-nos aquestes preguntes. Fugim de la vanitat, de la vanitat dels llocs. Aquestes paraules ens poden ajudar a verificar la manera com vivim la nostra vocació baptismal, com vivim la nostra manera de ser apòstols en una Església apostòlica, que està al servei dels altres.
.jpg)
.jpg)
