LA PASSIÓ PER L’EVANGELITZACIÓ:
EL ZEL APOSTÒLIC DEL CREIENT. 9.
ELS TESTIMONIS: SANT PAU
Catequesis del Sant Pare
Index:
Primera Part
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el camí de catequesis sobre el zel apostòlic, comencem avui a mirar algunes figures que, en formes i temps diferents, han donat testimoniatge exemplar de què vol dir passió per l’Evangeli. I, naturalment, el primer testimoni és l’apòstol Pau. A ell voldria dedicar dues catequesis.
La història de Pau de Tars és emblemàtica sobre aquest argument. En el primer capítol de la Carta als Gàlates, així com en la narració dels Fets dels Apòstols, podem observar que el seu zel per l’Evangeli apareix després de la seva conversió, i agafa el lloc del seu zel precedent pel judaisme. Era un home zelant per la llei de Moisès, pel judaisme i després de la conversió aquest zel continua, però per a proclamar, per a predicar Jesucrist. Pau era un enamorat de Jesús. Saule —el primer nom de Pau— ja era zelant, però Crist converteix el seu zel: de la Llei a l’Evangeli. El seu impuls primer voldria destruir l’Església, després, en canvi, la construeix. Ens podem preguntar: què ha passat, què és el que passa de la destrucció a la construcció? Què ha canviat en Pau? En quin sentit el seu zel, el seu impuls per la glòria de Déu ha estat transformat?
|
—no oblideu això, allò que canvia una vida és l’encontre
amb el Senyor—
Papa Francesc |
Sant Tomàs d’Aquino ensenya que la passió, des del punt de vista moral, no és
ni bona ni dolenta: el seu ús virtuós la fa moralment bona, el pecat la fa
dolenta.[1] En el cas de Pau, allò que
l’ha canviat no és una simple idea o una convicció: ha estat l’encontre amb el
Senyor ressuscitat —no oblideu això, allò que canvia una vida és l’encontre
amb el Senyor—, per a Saule ha estat l’encontre amb el Senyor ressuscitat el
que ha transformat tot el seu ésser. La humanitat de Pau, la seva passió per
Déu i la seva glòria no és aniquilada, sinó transformada, “convertida” per
l’Esperit Sant. L’únic que pot canviar els nostres cors és l’Esperit Sant. I així per a cada aspecte de la seva vida. Precisament com passa en
l’eucaristia: el pa i el vi no desapareixen, sinó que es converteixen en el
cos i la sang de Crist. El zel de Pau roman, però es converteix en zel de
Crist. Canvia el sentit, però el zel és el mateix. Al Senyor, se’l serveix amb
la nostra humanitat, amb les nostres prerrogatives i les nostres
característiques, però allò que ho canvia tot no és una idea, sinó la vida
autèntica, com diu Pau mateix:
Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou. (2Co 5,17)
|
«No el mucho saber harta y satisface el ánima, mas el sentir y gustar de las cosas internamente.» Sant Ignasi de Loyola |
La passió per l’Evangeli no és una qüestió de comprensió o d’estudis, que
també són necessaris, però no la generen; significa més aviat recórrer aquella
mateixa experiència de “caiguda i resurrecció” que Saule/Pau va viure i que és
a l’origen de la transfiguració del seu impuls apostòlic. Tu pots estudiar
tota la teologia que vulguis, pots estudiar la Bíblia i tot allò i
convertir-te en ateu o mundà, no és una qüestió d’estudis; en la història hi
ha hagut molts teòlegs ateus! Estudiar és necessari, però no genera la nova
vida de gràcia. De fet, com diu sant Ignasi de Loiola:
«No el mucho saber
harta y satisface el ánima, mas el sentir y gustar de las cosas internamente.»
Es tracta de les coses que et canvien per dins, que et fan saber una altra
cosa, gustar una altra cosa. Que cadascun de nosaltres pensi en això:
- “Jo soc religiós?”... “D’acord.”
- “Reso?”... “Sí.”
- “Intento complir els manaments?”... “Sí.”
- “Però on és Jesús en la meva vida?”... “Ah no, jo faig el que mana l’Església.”
- Però Jesús, on és?
- Has trobat Jesús?
- Has parlat amb Jesús?
- Llegeixes l’Evangeli o parles amb Jesús?
- Recordes qui és Jesús?
| Notem que en ell es verifica una espècie de paradoxa: mentre es considera just davant Déu, se sent autoritzat per perseguir, arrestar, fins i tot matar, com en el cas d’Esteve; però quan il·luminat pel Senyor ressuscitat descobreix haver estat “un blasfem i injuriós” (cf. 1Tm 1,13), llavors comença a ser realment capaç d’estimar. |
Podem fer una reflexió ulterior sobre el canvi que s’esdevé en Pau, el qual de perseguidor es va convertir en apòstol de Crist. Notem que en ell es verifica una espècie de paradoxa: mentre es considera just davant Déu, se sent autoritzat per perseguir, arrestar, fins i tot matar, com en el cas d’Esteve; però quan il·luminat pel Senyor ressuscitat descobreix haver estat “un blasfem i injuriós” (cf. 1Tm 1,13) —així parla d’ell mateix: «Jo blasfemava contra ell […] i l’injuriava»—, llavors comença a ser realment capaç d’estimar. I aquest és el camí. Si un de nosaltres diu: “Gràcies, Senyor, perquè soc una bona persona, faig coses bones, no faig grans pecats…” Aquest no és un bon camí, sinó un camí d’autosuficiència, és un camí que no et justifica, et fa un catòlic elegant, però un catòlic elegant no és un catòlic sant, és elegant. El veritable catòlic, el veritable cristià és el qui rep Jesús dins seu, que li canvia el cor. Aquesta és la pregunta que us faig a tots vosaltres avui: què significa Jesús per a mi? L’he deixat entrar en el meu cor o només el tinc a mà però que no vagi gaire endins? M’he deixat canviar per ell? O Jesús és només una idea, una teologia que va endavant… I el zel és que quan un hom troba Jesús sent el foc i com Pau ha de predicar Jesús, ha de parlar de Jesús, ha d’ajudar les persones, ha de fer coses bones. Quan un hom troba la idea de Jesús continua sent un ideòleg del cristianisme i això no salva, només Jesús ens salva, si l’has trobat i li has obert la porta del teu cor. La idea de Jesús no et salva! Que el Senyor ens ajudi a trobar Jesús, a trobar-nos amb Jesús, i que Jesús des de dins ens canviï la vida i ens ajudi a ajudar els altres.
[1] Cf. Qæustio “De veritate” 24, 7.
Març 2023
Tarraconense - Catequesis del Sant Pare
Segona part
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Després d’haver vist, fa dues setmanes, l’impuls personal de sant Pau per l’Evangeli, podem reflexionar avui més profundament sobre el zel evangèlic, així com ell mateix en parla i el descriu en algunes de les seves cartes.
| es pot presumir d’un fals impuls evangèlic mentre s’està empaitant en realitat la vanaglòria o les pròpies conviccions o una mica l’amor d’un mateix. |
En virtut de la seva experiència, Pau no ignora el perill d’un zel
distorsionat, orientat en una direcció equivocada; en aquest perill havia
caigut ell mateix abans de la seva caiguda providencial al camí de Damasc. A
vegades hem de lluitar amb una preocupació mal orientada, obstinada en
l’observança de normes purament humanes i obsoletes per a la comunitat
cristiana. Escriu l’Apòstol: Mireu que us van al darrere amb mala intenció.
(Ga 4,17).
No podem ignorar la preocupació amb què alguns dediquen ocupacions equivocades també dins la comunitat cristiana mateix; es pot presumir d’un fals impuls evangèlic mentre s’està empaitant en realitat la vanaglòria o les pròpies conviccions o una mica l’amor d’un mateix.
Per això ens preguntem: quines són les característiques del zel evangèlic
veritable segons Pau? Per a això em sembla útil el text que hem escoltat a
l’inici, una llista d’‘“armes” que l’Apòstol indica per a la batalla
espiritual. Entre aquestes hi ha la promptitud per a propagar l’Evangeli,
traduïda per alguns com a “zel” —aquesta persona és un zelant a l’hora de
portar endavant aquestes idees, aquestes coses—, i indicada com un “calçat”.
Per què? Per què l’impuls per l’Evangeli està vinculat a allò que es posa als
peus? Aquesta metàfora fa referència a un text del profeta Isaïes, que diu
així:
Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de
bones noves que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació i diu a
la ciutat de Sió: “El teu Déu ja regna!” (52,7).
També aquí trobem la referència als peus d’un anunciador de bones notícies. Per què? Perquè qui va a anunciar ha de moure’s, ha de caminar! Però notem també que Pau, en aquell text, parla del calçat com a part d’una armadura, segons l’analogia de l’equipament d’un soldat que va a la batalla: en els combats era fonamental tenir estabilitat de suport, per evitar les insídies del terreny, perquè sovint l’adversari omplia de trampes el camp de batalla, i per a tenir la força necessària per a córrer i moure’s en la direcció adequada. Per això, el calçat és per a córrer i evitar l’atac de l’adversari.
| No hi ha anunci sense moviment, sense camí. No s’anuncia l’Evangeli aturats, tancats dins una oficina, a l’escriptori o a l’ordinador creant polèmiques com “lleons de teclat” i substituint la creativitat de l’anunci amb el talla i enganxa d’idees agafades d’aquí i d’allí. |
El zel evangèlic és el suport en què es fonamenta l’anunci, i els anunciadors són una mica com els peus del cos de Crist, que és l’Església. No hi ha anunci sense moviment, sense “sortida”, sense iniciativa. Això vol dir que no hi ha cristià sinó en camí, no s’és cristià si no surt d’ell mateix per a posar-se en camí i portar un anunci. No hi ha anunci sense moviment, sense camí. No s’anuncia l’Evangeli aturats, tancats dins una oficina, a l’escriptori o a l’ordinador creant polèmiques com “lleons de teclat” i substituint la creativitat de l’anunci amb el talla i enganxa d’idees agafades d’aquí i d’allí. L’Evangeli s’anuncia movent-se, caminant, anant.
El terme emprat per Pau, per a indicar el calçat de qui porta l’Evangeli, és
una paraula grega que denota promptitud, preparació, alacritat. És el contrari
de la deixadesa, incompatible amb l’amor. De fet, en una altra part Pau diu:
Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor.
(Rm 12,11).
Aquesta actitud era el que es demanava en el Llibre de l’Èxode per
a celebrar el sacrifici de l’alliberament pasqual: Per a menjar-lo, tingueu
el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l’heu de menjar a
correcuita. És la Pasqua del Senyor. Aquella nit travessaré el país d’Egipte.
(12,11-12a).
Un anunciador està preparat per a partir, i sap que el Senyor passa de manera
sorprenent; per tant, ha d’estar lliure d’esquemes i predisposat a una acció
inesperada i nova: preparat per a les sorpreses. Qui anuncia l’Evangeli no pot
estar fossilitzat dins gàbies de plausibilitat o en el “sempre s’ha fet així”,
sinó que ha d’estar preparat per a seguir una saviesa que no és d’aquest món,
com diu Pau quan parla d’ell mateix: Quan us parlava i us predicava, no ho
feia amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana, sinó amb el poder
convincent de l’Esperit, perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa
dels homes, sinó en el poder de Déu. (1Co 2,4-5).
Doncs bé, germans i germanes, és important tenir aquesta promptitud per la novetat de l’Evangeli, aquesta actitud que és un impuls, un agafar la iniciativa, un anar el primer. És un no deixar-se escapar les ocasions per a promulgar l’anunci de l’Evangeli de pau, aquella pau que Crist sap donar més i millor que no pas el món. I per això us exhorto a ser evangelitzadors que es mouen, sense por, que van endavant, per a portar la bellesa de Jesús, per a portar la novetat de Jesús que ho canvia tot. “Sí, Pare, canvia el calendari, perquè ara nosaltres comptem els anys abans de Jesús…” “Però també, canvia el cor: i tu estàs disposat a deixar que Jesús et canviï el cor? O ets potser un cristià tebi, que no es mou? Pensa-hi una mica: ets un entusiasta de Jesús, vas endavant? Pensa-hi una mica…
Abril 2023
Tarraconense - Catequesis del Sant Pare
