Comunicat de la Conferència Episcopal Tarraconense davant l'actual situació social i política

En aquests darrers temps, la situació social i política del nostre país ha esdevingut força complexa. Són temps en què entreveure solucions es fa difícil perquè es produeix un atrinxerament en les pròpies posicions, amb desqualificacions sovintejades de l’altre. Les raons queden sotmeses sovint als sentiments de cadascú. Això dificulta una mirada serena sobre la realitat. Fàcilment tothom se sent ofès: hi ha el perill que el greuge sigui l’actitud dominant.

Catalunya no és una societat violenta però constatem que en els darrers anys ha minvat la qualitat de la convivència per la via del refredament, de la ignorància o del menyspreu. Malgrat tot, la convivència és un bé preciós que cal salvaguardar: la persona és primer que la idea, la unitat preval sobre el conflicte, el tot per sobre de la part (cf. Papa Francesc, Evangelii gaudium, 222-237) i, per això, l’instrument essencial és la paraula i, per tant, el diàleg esdevé fonamental.

Com a pastors de l’Església que peregrina a Catalunya, volem oferir una mirada des de l’Evangeli de Jesucrist i constatem l’existència de sentiments diferenciats i, sovint, barrejats entre les identitats espanyola i catalana. Tal com han mostrat els esdeveniments dels darrers anys, particularment les diverses eleccions, aquests sentiments es concreten en un ventall ampli d’opcions polítiques. Aquestes opcions es manifesten de manera diversa sobre la situació de Catalunya en relació a l’Estat espanyol.

Els esdeveniments de l’any 2017 van comportar, entre d’altres coses, l’empresonament preventiu de nou persones, membres del Govern, càrrecs electes i dirigents socials catalans, i la sortida d’alguns altres a un país estranger. La presó preventiva ha durat gairebé dos anys, i l’hem viscuda amb la pena al cor pel que suposava per als presos i per a les seves famílies i amics. El judici dut a terme en el Tribunal Suprem durant aquest any 2019 i la posterior sentència, s’inscriuen en l’estat de coses que hem descrit anteriorment. El Tribunal ha dictat sentència i, encara que hi haguessin legítims recursos i es puguin fer valoracions distintes, cal respectar la sentència emanada del poder judicial d’un Estat de dret, així com les eventuals decisions que puguin venir dels tribunals europeus. En un estat democràtic, les lleis fonamentals que regulen el sistema polític i que han estat votades i aprovades pels ciutadans, constitueixen  un referent bàsic de l’ordenament social.

Creiem també que l’assoliment d’un recte ordre social que permeti el desenvolupament harmònic de tota la societat necessita alguna cosa més que l’aplicació de la llei.  En el discurs d’obertura del Concili Vaticà II, el Papa sant Joan XXIII va afirmar que «és preferible fer servir el remei de la misericòrdia que no pas empunyar les armes de la severitat; i pensa que no és precisament condemnant […], com cal atendre a les necessitats del nostre temps». Poc més endavant  indica com els homes i dones d’avui «cada dia estan més convençuts que la dignitat de la persona i la seva deguda perfecció són uns valors essencials». (Al·locució Gaudet Mater Ecclesia, de l’11 d’octubre de 1962, núm. 7).

Per a poder viure això, és necessari, en primer lloc, que s’apliqui la via de la misericòrdia per tal de desactivar la tensió acumulada aquests darrers anys i retornar a l’únic camí possible: un seriós camí de diàleg entre els governs espanyol i català que permeti anar trobant una solució política adequada, sabent que dialogar significa renunciar en part al que un voldria per tal d’aproximar-se a l’altre i imaginar entre tots una solució satisfactòria.

En segon lloc, es tracta de retornar al poble el sentit de futur, de donar a les persones un horitzó que dissipi la sensació que no hi ha camins per on tirar. Tot projecte humà se sosté sobre l’adhesió lliure i democràtica de les persones. Cal convèncer i persuadir, cal el debat polític i social respectuós, cal l’intercanvi d’opinions i la recerca comuna de solucions negociades.

En tercer lloc, es tracta de construir una societat justa, solidària, respectuosa de la igualtat de les persones, propera als qui passen necessitat, que s’inscrigui en el món global i no es refugiï en un petit món local. La societat catalana ha de treure fora les grans energies que posseeix de creativitat i innovació, de proximitat als qui vénen de lluny, de foment de l’educació i del teixit cultural i associatiu que la caracteritza.

El Papa Francesc, en el missatge urbi et orbi del dia de Pasqua d’enguany (21 abril 2019), afirmava: «que davant els nombrosos sofriments del nostre temps, el Senyor de la vida no ens trobi freds ni indiferents. Que faci de nosaltres constructors de ponts i no de murs». I pregava perquè Jesús ressuscitat «obri els nostres cors» a les necessitats «dels indefensos, dels pobres, els sense feina, els marginats, els qui truquen a la nostra porta a la recerca de pa, d’un refugi o a la recerca de la seva dignitat».

 

Els Bisbes de Catalunya

14 d’octubre de 2019

Al Servei del Nostre Poble - Tarraconense

AL SERVEI DEL NOSTRE POBLE

[1]       La commemoració dels vint-i-cinc anys del document de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya és una ocasió especialment idònia per reafirmar la validesa i l’actualitat del seu missatge, i alhora renovar el nostre compromís i el de tota l’Església Catòlica a Catalunya envers el nostre poble.

Desar i imprimir el document

Fou una proposta valenta i oportuna, amb unes reflexions ofertes «als cristians de les nostres diòcesis en primer lloc, com a punts d’orientació, i a tot el nostre poble com a contribució, des del nostre ministeri episcopal, al bé comú del país». També avui, com aleshores, hem de «revisar si som prou generosos i creatius per assolir una presència activa i comunicativa de la nostra fe, en tot el teixit social, cultural i institucional de la societat catalana». 

Per mitjà d’aquell document, els bisbes volgueren transmetre essencialment un triple anunci. En primer lloc, l’afirmació i el reconeixement dels elements que identifiquen Catalunya; en segon lloc, la constatació de la presència fecunda de la fe cristiana i de l’Església al llarg de tota la història catalana, contribuint decisivament a la configuració de la seva realitat; en tercer lloc, la formulació del compromís de l’Església a seguir servint la societat catalana, tot reconeixentne els canvis profunds, socials i culturals, que s’hi havien produït en els últims anys. És sobretot aquest darrer missatge el que avui adquireix nova actualitat ja que comprovem com aquelles transformacions s’han anat aprofundint i també han aparegut nous factors que cal tenir en compte, especialment un nou clima cultural en el qual Déu desapareix de l’horitzó de l’home, que així intenta esdevenir el centre de tot.

[2]       No ens proposem, ni de bon tros, examinar exhaustivament les llums i les ombres que han planat sobre el nostre país durant aquest darrer quart de segle, però sí identificar aquells canvis substancials que configuren una situació nova i que exigeixen, també, noves formes d’evangelització i de creixement de la presència i l’acció pastoral de l’Església en les nostres terres. En aquest sentit, valorant l’herència cristiana que ens ha configurat, caldrà obrir-se de nou a l’encontre de la persona i el missatge de Jesucrist.

La Providència ha volgut que aquest aniversari assenyalat s'escaigués poques setmanes després de l'estada entre nosaltres del successor de l'apòstol Pere, el Papa Benet XVI, els dies 6 i 7 de novembre de 2010, quan ha vingut a Barcelona per dedicar la basílica de la Sagrada Família i visitar l’Obra Benèfico Social del Nen Déu.

Els nostres cors tenen ben present encara, amb agraïment, aquella memorable jornada, que en paraules del mateix estimat visitant representava «el cimal i la desembocadura d’una història d’aquesta terra catalana que, sobretot des del final del segle XIX, va donar una plèiade de sants i de fundadors, de màrtirs i de poetes cristians». Feia referència, així, a aquelles arrels cristianes que havien ocupat l’atenció dels bisbes ara fa 25 anys. La basílica de la Sagrada Família i l'Obra del Nen Déu són, en efecte, fruits de persones que volgueren arrelar-se en la fe cristiana per orientar les seves vides al servei de Déu i del proïsme. En donem moltes gràcies a Déu!

[3]       Aquesta feliç coincidència –i el ric magisteri que Benet XVI va pronunciar entre nosaltres, utilitzant amb normalitat la nostra llengua– ens mena vers la millor manera de commemorar les noces d’argent del document Arrels cristianes de Catalunya. Havent estat confirmats en la fe pel Sant Pare, ens proposem i volem proposar a tot el poble cristià que peregrina a Catalunya de servir la nostra societat, guiats per la llum de l’Evangeli, amb un nou impuls i coratge, tot multiplicant «els gestos concrets de solidaritat efectiva i constant, manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana». Una realitat que és una oportunitat per a una nova proposta de la fe cristiana que, des de la llibertat i la proximitat a totes les persones, proclama: «Déu t’estima. Crist ha vingut per tu. Sí, l’Església predica aquest Déu, no parla d’un Déu desconegut sinó del Déu que ens ha estimat fins a tal punt, que el seu Fill s’ha fet home per nosaltres». Un fet que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.

1.         VALORACIÓ DE LA NOSTRA IDENTITAT COL·LECTIVA

[4]       Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l’Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d’anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim. Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d’impregnar d’esperit cristià tota acció amb projecció social. Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d’acord amb la doctrina social de l’Església. 

Joan Pau II, parlant el 1988 al Parlament Europeu a Estrasburg sobre la Unió Europea, que es preparava per a una major integració política dels seus Estats membres, afirmava que «els pobles europeus units no acceptaran la dominació d’una nació o d’una cultura sobre les altres, sinó que sostindran el dret igual per a tots d’enriquir els altres amb la seva diversitat». En el context europeu i mundial actual, el poble català vol i pot oferir la seva contribució des de la seva especificitat, arrelat en la seva història, la seva cultura i la seva llengua mil·lenàries.

[5]       Els drets propis de Catalunya, així com de tots els pobles de la terra, estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble. L’Església, a Catalunya i arreu, moguda pel seu amor a la persona humana i a la seva dignitat, considera que «hi ha una sobirania fonamental de la societat que es manifesta en la cultura de la nació. Es tracta de la sobirania per la qual l’home és, al mateix temps, sobirà suprem», i per això no vol que «aquesta sobirania fonamental es converteixi en presa d’interessos polítics o econòmics».

Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat, exigència directa de la fraternitat humana i cristiana. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura. Un procés que caldrà teixir amb la participació de tots, tenint en compte els drets i deures que es deriven de la dignitat personal, i que ha de restar obert als valors transcendents, a aquell plus d’ànima que ennobleix i fonamenta l’acció política i social al servei de l’home i de tot l’home.

2.         LA CONTRIBUCIÓ DEL CRISTIANISME I DE L’ESGLÉSIA

[6]       Com feren els bisbes de Catalunya en el document esmentat, tornem a pensar en la nostra Església, inserida en la història i en el present del poble català. Ens hi estimula el Papa Benet XVI quan ens convoca a una “nova evangelització”: «Hi ha regions del món que encara esperen una primera evangelització, altres que l'han rebuda, però que necessiten d'un treball més profund, altres finalment, en les quals l'Evangeli ha arrelat des de fa molt de temps, donant lloc a una veritable tradició cristiana, però on en els últims segles -per dinàmiques complexes- el procés de secularització ha produït una greu crisi del sentit de la fe cristiana i de la pertinença a l'Església [...] (Caldrà) promoure una renovada evangelització en els països on ja ha ressonat el primer anunci de la fe i on estan presents Esglésies d'antiga fundació, però que estan vivint una progressiva secularització de la societat i una mena d’eclipsi del sentit de Déu que constitueix un desafiament de cara a trobar mitjans adequats per tornar a proposar la perenne veritat de l'Evangeli de Crist». 

Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat veritablement fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana. Aquesta contribució consisteix, en primer lloc, en la quantitat considerable de personalitats i d’obres socials, culturals, assistencials o educatives, nascudes de la fe cristiana o il·luminades per ella. Però també ens referim a l’àmbit més profund del sentit de la vida, de la concepció de la persona humana i de la societat, dels drets humans, de la idea de treball, de progrés, de llibertat, de compromís, d’economia, de creació artística, entre d’altres. La fe cristiana ha aportat en aquesta dimensió essencial per a tota persona el que creu que és la veritat sobre l’ésser humà, manifestada plenament en la persona de Jesucrist. Per tant, la fe cristiana no ha estat per a la nostra història, ni podrà ser-ho mai, un pur sentiment, ni tampoc una ideologia o un mite, sinó una veritable força transformadora de la persona humana, de la cultura i de la societat.

[7]       En efecte, cal dir que la configuració de Catalunya en l’àmbit de les tradicions, dels costums i de les lleis, també és hereva d’aquells principis objectius que fonamenten l’ètica i el dret, més enllà de tot pragmatisme polític i de tot positivisme jurídic: l’afirmació de la dignitat inviolable de la persona i la vida humana amb el seu destí transcendent, la responsabilitat personal, el bé comú, el destí social de tots els béns, el principi de subsidiarietat, etc. Deixant ben clar que l’Església no es predica a si mateixa ni busca privilegis, ella ha transmès aquests principis per mitjà d’un “humanisme”, fruit d’una síntesi fecunda entre fe i cultura, que amb el temps ha amarat més i més la nostra societat. Com diu Benet XVI, «el món de la raó i el món de la fe -el món de la racionalitat secular i el món de les creences religioses- necessiten l’un de l’altre i no haurien de tenir por a mantenir un diàleg profund i continuat, pel bé de la nostra civilització».

Actualment hi ha qui sosté que es poden defensar i viure els valors heretats sense fer cap referència a la fe cristiana. Creiem que això, tot i ser possible en un primer moment com per força d’inèrcia, difícilment es podrà mantenir en el temps si s’exclou explícitament de la societat l’esperit humanitzador de l’Evangeli de Jesucrist, que l’Església anuncia. De mica en mica se n’esvairia el vigor, com un arbre que se sosté només per un breu temps quan té les arrels seques, o com un llac que, tot i estar encara ple, ha perdut la font o el riu que li renova l’aigua. Al contrari, la recuperació vital de les arrels cristianes suposarà sens dubte un veritable revifament de l’humanisme en totes les seves dimensions, ja que la religió «no és mai un problema que els legisladors hagin de solucionar, sinó una contribució vital al debat nacional».

3.         EL TESTIMONI D’ANTONI GAUDÍ I “LA SAGRADA FAMÍLIA”

[8]       La recent visita del Sant Pare a Barcelona amb la dedicació de la basílica de la Sagrada Família, ens ha permès de redescobrir un gran testimoni contemporani de la fecunditat de les arrels cristianes a la nostra societat catalana.

Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va ser, a la vegada, un artista genial i un cristià exemplar. Visqué la seva professió d’artista com una missió encomanada per Déu. Igual que el servent fidel de la paràbola de l'Evangeli, va saber fer rendir els molts talents que havia rebut. Mentre construïa els seus edificis per a Déu i per als homes, ell mateix s’anava construint plenament com a home. Tal com ha explicat Benet XVI, «Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la salvació, tal com ens és narrada a la Bíblia i actualitzada en la Litúrgia. Va introduir pedres, arbres i vida humana dins del temple, perquè tota la creació convergís en la lloança divina, però a la vegada va posar els retaules fora, per situar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. D’aquesta manera, va col•laborar genialment a l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il·luminada i santificada per Crist». D’aquesta manera, ens ensenya el Papa, Gaudí va superar «l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa».

Tal com succeeix en l'Escriptura vista amb ulls de fe, també en la basílica de la Sagrada Família, la centralitat és per a Jesucrist, el Verb fet carn, Déu fet home, que és «el camí, la veritat i la vida». Resseguint els textos bíblics, les façanes del Naixement, de la Passió i –quan estigui acabada– de la Glòria, posen a la vista de tothom la vida del nostre Redemptor. En la primera, mostra l'entrada de Déu en la nostra història: el Fill unigènit de Déu es fa home en les entranyes virginals de Maria. És una explosió exuberant de la creació, que esclata de goig per la vinguda del Crist. Després, aquest Jesús que neix en Goig morirà a la Passió per nosaltres (segona façana) i ressuscitarà, alliberant-nos del poder del Mal i obrint-nos les portes de la Glòria, que quedarà representada en la façana principal. L'interior, grandiós i fascinant, està tot ell inspirat en el llibre de l'Apocalipsi, el darrer dels llibres de la Bíblia, i està concebut com la ciutat santa, la nova Jerusalem, «que baixava del cel, venint de Déu, i envoltada de la seva glòria».

[9]       Estem profundament agraïts al Papa Benet XVI que, tot explicant la simbologia de l’obra mestra de Gaudí, ens hagi recordat de nou la centralitat de Jesucrist en la vida de l’Església i del món: «El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l'Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l'Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L'Església no té consistència per si mateixa, està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església, Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe».

Professem fermament que «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles», i al mateix temps ens adonem que, com a Església de Jesucrist cridada a ser amb Ell «llum del món», hem de trobar nous camins i llenguatges per anunciar-lo de forma entenedora i atraient al món d’avui. En aquesta tasca apassionant, l’exemple i l’obra d’Antoni Gaudí ens encoratgen i ens estimulen; i sabem que és el mateix Crist qui ens guia en aquesta recerca, ja que Ell ha promès d’estar amb nosaltres «dia rere dia fins a la fi del món».

4.         LA FE CRISTIANA I ALGUNS REPTES ACTUALS

[10]     Pensem i desitgem que la fe cristiana pugui continuar essent per a Catalunya una veritable font de vida, però som conscients que, si volem que la fe cristiana fecundi amb nou vigor la societat catalana en el context cultural i socioeconòmic actual, ens cal reflexionar a la llum de l’Evangeli sobre alguns grans temes que la condicionen i configuren en aquests inicis del segle XXI.

a)         Consolidació de la democràcia participativa

Durant aquests últims decennis, observem que la democràcia representativa i les institucions del nostre país s’han consolidat. Valorem molt positivament aquest període de pau i d’entesa social que ha permès grans progressos en l’ordre social, econòmic i cultural.

Tanmateix, ens preocupen dos factors. Per una banda, observem una certa fatiga i desencís, tant envers l’estament polític i els governants, com respecte de les institucions. Aquest desànim condueix, sovint, a la indiferència respecte la cosa pública, a la no participació i a la deixadesa. Per l’altra, detectem un greu oblit i una desvinculació dels fonaments ètics que fan possible una democràcia viva i estable.

Aquest oblit es fa ben palès ocasionalment, amb motiu del descobriment de casos de corrupció o en les anàlisis profundes de la mateixa crisi econòmica. Però també és efectiu d’una manera subtil i invisible quan es legisla i es governa només amb criteris positivistes i pragmàtics.

Entenem que una societat arrelada en la fe cristiana ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia, del sistema legal, de les institucions i de la tasca política. Avui, un vertader desafiament per a la democràcia, el constitueixen els principis ètics que han de regular les lleis i les decisions. En aquest sentit, la fe cristiana pot oferir elements per a purificar la raó, que sempre ha de promoure la dignitat de la persona humana. 

b)         Per una laïcitat positiva

[11]     En els darrers decennis, el procés de secularització de moltes societats a Europa s’ha afermat, i Catalunya, en continuïtat amb la resta del continent, no ha quedat al marge d’aquest procés. També a casa nostra, l’encaix de l’Església i de la fe cristiana en la societat i en la cultura contemporànies, és una qüestió tothora oberta i debatuda sobre la qual les posicions a vegades, dissortadament, encara es polaritzen massa. D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel·ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.

Som ben conscients que la secularitat i la laïcitat positiva, en el sentit com és afirmada per l’Església, ha passat a la cultura democràtica d’Occident gràcies precisament a l’herència cristiana, que beu de la fe en Déu creador i acull les paraules del mateix Jesucrist: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». Aquesta laïcitat positiva i oberta comporta: la independència mútua del poder polític i de l’Església, el reconeixement del fet religiós com a humanitzador i com a motor de progrés, la valoració de la tradició cultural que li és pròpia i l’acceptació del relleu públic de la fe, tant pel que fa a la seva manifestació exterior (litúrgia, evangelització), com pel que fa a la seva projecció ètica en la configuració de la societat. En tot cas, una sana laïcitat demanarà almenys el reconeixement del dret de ciutadania als cristians com a tals, considerats tant individualment com en grup, amb els drets i els deures que es reconeixen a tots els ciutadans.

Tal com afirmà Benet XVI a París davant les màximes autoritats de l’estat fran-cès ara fa dos anys, «és fonamental, d’una banda, insistir en la distinció entre l’àmbit polític i el religiós per tutelar la llibertat religiosa dels ciutadans així com la responsabilitat de l’Estat envers ells, i d’una altra, adquirir una consciència més clara de les funcions insubstituïbles de la religió per a la formació de les consciències i de la contribució que pot aportar, juntament amb altres instàncies, per a la creació d’un consens ètic de fons a la societat».

c)         La diversitat de valors, d’estils de vida i de creences

[12]     Com s’indicava a Arrels cristianes de Catalunya, la nostra societat és plural, també des del punt de vista religiós. Durant aquest quart de segle, la pluralitat entre nosaltres ha crescut significativament. Fruit de les llibertats conquerides, s’hi expressen maneres de viure i de creure molt diferents, i l’arribada de nombrosos immigrats procedents d’altres àrees culturals ha fet de Catalunya una societat multicultural i plurireligiosa. Tot plegat és un signe de la vitalitat del poble català i de la vida interior que hi ha en ell. Però aquesta constatació ens exigeix un doble compromís. Per una banda, el deure d’evitar el relativisme i el sincretisme mitjançant un correcte exercici de discerniment; per l’altra, superar la temptació de confrontació, mitjançant la col·laboració i el diàleg franc i obert. Tots dos compromisos són deures cristians i cívics, que contribueixen a bastir una societat desenvolupada i en pau, que inclou, com diu Benet XVI a la seva Encíclica Caritas in Veritate, la seva dimensió espiritual. 

Ens estimula a un diàleg fecund amb la societat catalana contemporània la iniciativa cultural que proposa el mateix Sant Pare Benet XVI amb el que ha anomenat l’atri dels gentils: «Crec que l'Església hauria d'obrir també avui una espècie d’atri dels gentils on els homes puguin entrar en contacte d'alguna manera amb Déu sense conèixer-lo i abans que hagin trobat l'accés al seu misteri, al servei del qual està la vida interna de l'Església. Al diàleg amb les religions s'ha d'afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s'hi almenys com a Desconegut». Probablement, els desafiaments que ens presenta una cultura que es vol construir sense Déu són avui el repte cultural més important que haurem d’afrontar en el futur immediat, i ja ens hi vam referir en el nostre anterior Document Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor.

d)        El fenomen polièdric de la globalització

[13]     També Catalunya s’ha vist afectada per l’extensió i l’aprofundiment del fenomen de la globalització. Tal com explica Benet XVI a la seva Encíclica poc abans citada, aquest és un fenomen ambivalent i complex del qual es pot fer un ús constructiu i alliberador per a l’ésser humà i els pobles o bé un ús negatiu.

En efecte, la globalització de les comunicacions i de la cultura no sempre va acompanyada d’una globalització dels drets elementals de la persona, del reconeixement de la seva dignitat. Per altra banda, pensant sobretot en el nostre poble, alhora que la globalització dóna la possibilitat d’accedir a la xarxa mundial des del que cadascú és, també constitueix un perill de dissolució de la pròpia identitat en categories i estils uniformadors i despersonalitzadors, imposats per una cultura dominant transversal que no coneix fronteres.

El missatge de l’Evangeli és un missatge amb vocació universal i l’Església, per la seva catolicitat intrínseca, aspira a aquesta universalitat i a irradiar el tresor que hi ha en el seu interior a tots els pobles de la terra, tot respectant i valorant la singularitat de totes les cultures. La catolicitat de l’Església es caracteritza, precisament, per viure la universalitat sense anul·lar les identitats particulars.

e)         Els fluxos migratoris

[14]     Catalunya ha integrat des dels anys seixanta una quantitat considerable de persones immigrades procedents d’altres territoris d’Espanya. Arrels cristianes de Catalunya se’n feia ressò, considerant aquest fenomen beneficiós per a tots.

Avui Catalunya ha de fer front a un nou repte, més exigent en un cert sentit. És el flux migratori de persones procedents de països extracomunitaris, que introdueixen entre nosaltres categories culturals i costums molt diferents dels nostres. Això ocasiona un cert distanciament i una marginació social, sovint agreujada per la situació de precarietat i pobresa, provocada per la crisi econòmica. Cal tenir en compte el que Benet XVI afirma sobre això, que «cap país per ell mateix no pot ser capaç de fer front als problemes migratoris actuals. Tots podem veure el sofriment, el disgust i les aspiracions que comporten els fluxos migratoris. Com se sap, és un fenomen complex de gestionar; això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament, aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant, no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació».

L’Església, animada per la tradició moral envers els forasters -heretada de l’Antic Testament que mana no oprimir l’immigrant, i segellada amb el Nou Testament, que revela que Jesús també va ser emigrant i que s’identifica amb el foraster que és acollit-, convida a l’amor generós envers l’immigrant, i el practica a través de tots els seus organismes de servei social i caritatiu.

L’objectiu ha de ser doble. Cal fer un esforç per garantir els drets dels nouvin-guts, a fi que siguin tractats sempre amb la dignitat que correspon a tota persona humana, especialment si pateixen formes de vulnerabilitat social i econòmica. I alhora també cal ajudar-los a integrar-se en la nostra cultura i en la nostra societat, sense que perdin les seves peculiaritats pròpies i legítimes. Això resultarà més urgent, tractant-se de drets i deures regulats per la llei. I d’aquesta integració en sortirà també una renovació de les nostres comunitats cristianes, ja que molts són catòlics, però també una renovada societat catalana, tal com la llarga tradició de la nostra cultura palesa àmpliament amb les aportacions de les diverses emigracions, realitzant-se així un noble intercanvi de dons recíprocs. Sobretot en referència al dret a emigrar i a l’acolliment dels emigrants, tenint present el bé comú universal, que comprèn tota la família dels pobles, cal superar tot egoisme nacionalista per part dels pobles que acullen, i alhora «els immigrants tenen el deure d'integrar-se al país d'acollida, respectant-ne les lleis i la identitat nacional».

f)         La crisi econòmica tan greu que patim

[15]     La greu crisi econòmica que travessa el món i colpeja persones i poblacions ha fet més palesa la precarietat de la nostra societat globalitzada, que sembla escapar al control dels estats i d’altres institucions internacionals. Les mesures per pal·liar-la que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.

No podem deixar de dir que aquests són moments de reflexió i d’anàlisi de com estem construint la nostra societat, no només els governants, sinó tots els ciutadans; i no podem defugir aquesta responsabilitat. Precisament, el Papa Benet XVI amb la seva Encíclica Caritas in Veritate proporciona una anàlisi valenta de quines són les arrels de les nostres veritables carències i quines han de ser, per tant, les vies per a un autèntic desenvolupament integral de les persones. Si el rerefons de la crisi econòmica és una crisi moral profunda, ens caldrà aprofundir –també a casa nostra–, per damunt de les necessàries solucions tècniques, la gran «vocació»a la qual està cridat l’home, tot home i dona, que és la vocació a la felicitat benaurada, a la vida en l’Esperit, feta de caritat divina i de solidaritat.

[16]     Comptant amb l’ajuda de Déu, podem creure en la capacitat de reacció i regene-ració de la nostra societat catalana per afrontar la crisi. Serà des d’una vida «virtuosa» i en especial amb l'austeritat, la justícia i la solidaritat, que trobarem camins de sortida i d'esperança per als més afectats per la crisi econòmica, amb una redistribució més justa de la riquesa i un exercici de «les virtuts humanes que faci sentir la bellesa i l’atracció de les bones disposicions per al bé», així com promovent activitats econòmiques veritablement productives i respectuoses amb la dignitat de la persona, que facin realitat que la persona humana sigui el centre de tota l’economia. L’esforç de concebre i realitzar projectes econòmicosocials capaços d’afavorir una societat més justa i un món més humà representa un repte dur, però també un deure estimulant, per a tots els agents econòmics i per als qui conreen les ciències econòmiques.

Cal que valorem i agraïm tot el que s'està fent des de les comunitats parroquials i les institucions solidàries, especialment des de Càritas i altres institucions d'ajuda, amb tants voluntaris mobilitzats i tantes persones, que estan posant els recursos pastorals i d'assistència que l'Església té al seu abast, al servei dels afectats per aquesta crisi. I demanem que es mantingui i creixi aquest treball caritatiu, amb noves iniciatives que promoguin la solidaritat i la justícia, i alhora s’incentivin les activitats empresarials responsables per tal de mantenir i ampliar els llocs de treball. Tots hem de continuar en el camí del servei i l’entrega generosa envers els qui més ho necessiten.

És hora, també, de mirar endavant i de treballar més esforçadament pensant en les generacions futures. Els bisbes fem una crida a tots els agents socials -autoritats, empresaris, dirigents, treballadors a no decaure en l’esforç, malgrat la duresa de les circumstàncies, i a treballar amb esperança, fent-ho d'acord amb els grans valors humans i cristians. En aquest punt, constatem més que mai la vigència i actualitat plenes dels principis de la Doctrina Social de l'Església, dels quals és hora de fer-ne un nou descobriment i una nova difusió.  

g)         La família i l’educació

[17]     Un dels àmbits més sensibles de la profunda crisi social que patim, és el de la família i de l’educació. Mirant-ho des del punt de vista de les arrels cristianes, hem de dir que, si les noves generacions no viuen prou bé els valors que fins ara han configurat la nostra cultura, és precisament perquè no s’ha produït correctament la transmissió d’aquests valors en els dos àmbits primaris de socialització, que són la família i l’escola.

Els avenços socials són en aquest terreny evidents, sobretot pel que fa a l’assimilació d’un tracte més personalista en la família i pel que fa a l’accés a l’educació de tothom, així com l’augment considerable de mitjans pedagògics. Però, tant la família com l’escola, com a institucions socialitzants i educadores de la persona en la seva integritat, pateixen una profunda crisi. Ambdues tenen en comú la missió d’educar, però sembla que la seva tasca educativa global hagi quedat desdibuixada i hagi perdut el seu sentit profund, el seu fonament, el seu contingut i la seva finalitat.

La visió cristiana reconeix la família com el nucli primari i fonamental de la societat: una comunitat de vida i d’amor, que està al servei de la vida humana. La família és l’àmbit en el qual la vida és rebuda com a do de Déu i fruit de l’amor dels esposos. Per això donem gràcies a Déu pels esposos que amb generositat viuen la «paternitat responsable» i fem una crida als esposos cristians a una major fecunditat generosa, ja que el futur d’un poble són els seus fills. Com ens ha recordat Benet XVI, durant la seva estada entre nosaltres, «l’amor generós i indissoluble d’un home i d’una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu creixement i en el seu terme natural. Només on hi ha amor i fidelitat neix i perdura la veritable llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades per tal que la dona trobi a la llar i en el treball la plena realització; perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família estiguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la seva concepció; perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, socialment i legislativament. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot allò que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar».

A la família pertanyen originàriament la missió, el dret i el deure de l’educació. La societat en general i l’escola en particular també eduquen, però a manera de prolongació d’aquell dret originari i inalienable dels propis pares. Els problemes apareixen quan la família només està al servei dels interessos individuals i la societat al servei d’una determinada ideologia. Sobretot, quan la mateixa educació no recupera el seu objectiu últim i no el clarifica. En efecte, superant la mera instrucció, l’educació té per finalitat ajudar a conformar un subjecte humà amb les qualitats morals i espirituals que haurien de caracteritzar una persona plenament madura. De fet, no hi ha cap pedagogia o sistema educatiu que no contribueixi a crear un model d’ésser humà determinat. En el cas de l’educació cristiana, el model és Jesús mateix, amb totes les seves dimensions plenament humanes. L’Església, en proposar el model humà de Jesucrist, ho fa des del convenciment que està oferint un servei decisiu a la humanització de la societat.

[18]     En aquesta hora cal també afirmar el valor fonamental de l’escola com a institució al servei de la transmissió de la cultura i de l’educació en la llibertat. Dintre de la seva proposta, l’ensenyament de la religió es presenta com un element fonamental per a promoure el coneixement i la llibertat dels alumnes davant les grans preguntes que sempre estan presents a la seva vida. La classe de religió transmet el patrimoni cultural, les nostres arrels cristianes, i al mateix temps ajuda a afrontar les grans preguntes sobre el sentit de la vida i els grans valors que l’orienten. La institució escolar és un element decisiu per a promoure la participació en la construcció de la societat: «Amb raó podem pensar que el destí de la humanitat futura es troba en mans d’aquells que sabran donar, a les noves generacions que han de venir, raons per a viure i raons per a esperar».

h)         Equilibri ecològic amenaçat

[19]     La constatació que ja feia Arrels cristianes de Catalunya que el creixement de mitjans i l’enterboliment de les consciències envers la protecció de la natura ens posa en perill d’autodestrucció, avui encara és més palesa, tot i haver augmentat la intensitat i el nombre de veus que criden a una més clara sensibilitat ecològica.

Ja el Sant Pare Joan Pau II advertia que «els greus problemes ecològics reclamen un canvi efectiu de mentalitat que porti a adoptar nous estils de vida». Les decisions sobre les relacions amb el nostre medi ambient -consum, estalvi i inversions-, han de respondre a la recerca de la veritat, la bellesa, la bondat i la comunió amb els altres homes, i han de referir-se sempre a estils de vida inspirats en la sobrietat, la temprança, l’autodisciplina, tant en l’àmbit personal com social. Cal escapar a la lògica del mer consum i promoure formes de producció agrícola i industrial que respectin l’ordre de la creació i satisfacin les necessitats primàries de tots, basant-se en una consciència renovada per la interdependència que vincula entre ells tots els habitants del planeta. «La qüestió ecològica no s’ha d’afrontar tan sols per les perspectives terribles que la degradació ambiental perfila: s’ha de traduir, sobretot, en una forta motivació per a una autèntica solidaritat a escala mundial».

Celebrem aquesta cura i atenció envers allò natural, i creiem, com diu el Papa Benet XVI, que la fe en un Déu creador ens permet assumir el deure de respectar la natura i les seves lleis, com a veritable do seu, i alhora fer-ne un ús responsable creant cultura al servei de tots, en solidaritat també amb les generacions futures. Amb tot, volem igualment subratllar que aquest amor a la naturalesa ha de començar, especialment, per l’estima i la cura de tota forma de vida, de manera particular per la persona humana -feta a imatge i semblança de Déu, com ensenya el llibre del Gènesi-, i que és portadora d’un destí etern i això des del mateix inici fins a la seva fi natural.

5.         CRIDA A VIURE I PRACTICAR L’EVANGELI DE L’ESPERANÇA

[20]     Anunciar, celebrar, servir i viure concretament l’Evangeli de l’esperança és el programa fonamental que proposà Joan Pau II a l’Exhortació Apostòlica postsinodal L’Església a Europa, amb la qual donava una resposta a una societat europea en perill d’arraconar i menystenir la seva herència cristiana i Benet XVI ens ha donat un bell mestratge sobre la grandesa de l’esperança cristiana en la seva Carta Encíclica Spe salvi.   El document episcopal Arrels cristianes de Catalunya i el més recent, signat també pels Bisbes de Catalunya el febrer del 2007, Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, ja feien una crida a l’evangelització de Catalunya amb la seva realitat històrica, cultural i nacional, i a la reactivació de la fe dins la societat i la cultura actuals. Els Bisbes de Catalunya volien amb això oferir el millor i més positiu servei que la fe dóna al món secular. Els cristians, en tots els àmbits d’aquest món, estem cridats a viure i proclamar l’Evangeli de l’esperança. Les resolucions i el missatge del nostre Concili Provincial Tarraconense, celebrat l’any 1995, són punts de referència segurs i lluminosos, també avui, per a posar en pràctica concretament aquesta nostra tasca d’anunciar Crist a tots els homes i dones. 

En moments de crisi econòmica, moral i política ben preocupants, ens cal anunciar l’esperança. Això vol dir que un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica. La nostra crida es dirigeix molt especialment als laics i laiques cristians que, com a presència de l’Església en el món secular, tenen el deure i el dret de participar en la vida pública segons els criteris ètics que dimanen de la seva fe i amb l’esperit que l’Església assenyala per a moments de grans canvis socials i polítics, a l’inici d’un nou mil·lenni.

Igualment veiem necessari el compromís laïcal en el doble repte de la inculturació de l’Evangeli i de l’evangelització de la cultura actual, així com en la tasca de formar la consciència social segons els criteris de la Doctrina Social de l’Església. És precisament en aquest camp de la realitat social i econòmica, on avui els cristians hem d’aportar la riquesa de la doctrina evangèlica i el nostre compromís moral, atesa la greu situació de crisi actual. En aquest sentit, el compromís dels cristians i la veu profètica de l’Església a Catalunya en favor dels més febles i necessitats de la societat no faltarà.

Precisament recordant les Arrels cristianes de Catalunya i els fruits que ja han donat, ens ho ha reclamat el sant Pare Benet XVI en la seva recent visita a l’Obra Benèfico Social del Nen Déu de manera ben emotiva, escoltant i fent-se molt proper als infants i joves discapacitats: «En aquests moments, en els quals moltes llars passen serioses dificultats econòmiques, els deixebles de Crist hem de multiplicar els gestos concrets de solidaritat efectiva i constant, manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana [...] “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt 25,40). En aquesta terra, aquestes paraules de Crist han impulsat molts fills de l’Església a dedicar les seves vides a l’ensenyament, la beneficència o la cura dels malalts i discapacitats. Inspirats en el seu exemple, us demano que continueu socorrent els més petits i necessitats, donant-los el millor de vosaltres mateixos».

CONCLUSIÓ

[21]     Fa vint-i-cinc anys, els nostres predecessors es van sentir cridats a posar en relleu les arrels cristianes de Catalunya i renovaren el compromís de l’Església en favor del nostre poble. Ara els pastors de les diòcesis amb seu a Catalunya sentim la urgència de revifar aquestes arrels, i d’impulsar noves iniciatives evangelitzadores, amb esperit de servei, per al bé del país, de la seva cultura, i sobretot de totes les persones que hi viuen. La recent visita del Sant Pare a Barcelona ens encoratja en aquest sentit missioner i ens indica nous camins per on progressar confiadament en aquest nostre intent.

La societat contemporània, com ens indicava ja el Papa Pau VI, vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. És per això que proposem a tots els cristians un compromís renovat en la vivència de la fe i en la seva adhesió amorosa a l’Església, i demanem de no cansar-nos mai de predicar la Paraula de Jesucrist, en tota circumstància, anant a l’essencial del seu missatge d’amor. Tots necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles.

[22]     Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil·lenària de Catalunya, i estem convençuts que els cristians, guiats per la llum sempre actual de la Bona Nova del Senyor Ressuscitat, podem continuar contribuint-hi decisivament en el present i en el futur. Som fills d’una gloriosa tradició i ens sabem col·laboradors d’un apassionant projecte de Déu mateix, pel bé de tota la humanitat, en el present i en el futur. Som hereus d’una gloriosa tradició que ha arrelat en «una terra que, amb tota probabilitat, va acollir la predicació de Pau i que, posteriorment, fou regada per la sang del protomàrtir Fructuós, bisbe, i dels seus dos diaques, Auguri i Eulogi». És el Senyor qui ens obre els camins i és fidel a les seves promeses, que es realitzen en la feblesa de la nostra vida. Així ho proclamà sant Fructuós, inspirat per l’Esperit Sant, al moment de lliurar la seva vida: «No us mancarà pastor, i l’amor i la promesa del Senyor ja no podran fallir, ni en aquest món ni en l’altre. Perquè això que esteu veient és feblesa d’una hora».

Per això sentim la necessitat de recórrer amb fe i confiança a l’omnipotència de Déu en la pregària personal i comunitària, i de refermar els nostres llaços fraternals de comunió en el Senyor, en les nostres diòcesis i parròquies, en les nostres comunitats i en les nostres famílies, en les associacions i moviments. Només així podrem oferir respostes adequades perquè l'Església sencera es presenti al món contemporani amb una empenta missionera capaç de promoure i dur a terme amb goig i encert la nova evangelització que el Senyor ens encomana als inicis d’aquest tercer mil·lenni de l’era cristiana. Ens proposem i proposem a tot el poble cristià que peregrina a Catalunya, una nova primavera de l’esperit, una nova embranzida evangelitzadora al servei de tota la societat i una generosa entrega als més petits i necessitats: que cadascú en el seu entorn sigui flama ardent de fe i de caritat.

Que el Senyor beneeixi els nostres propòsits i la Mare de Déu, venerada a la nostra muntanya santa de Montserrat i als innombrables santuaris de la nostra terra catalana, ens acompanyi i ens sostingui en el camí del servei al nostre poble!

ELS BISBES DE CATALUNYA

21 de gener de 2011

Festa dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi

Mons. Jaume Pujol i Balcells, Arquebisbe de Tarragona i Primat, President de la
Conferència Episcopal Tarraconense;
Cardenal Lluís Martínez i Sistach, Arquebisbe de Barcelona;
Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, Arquebisbe-Bisbe d’Urgell;
Mons. Xavier Salinas i Viñals, Bisbe de Tortosa;
Mons. Agustí Cortés i Soriano, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat;
Mons. Joan Piris i Frígola, Bisbe de Lleida;
Mons. Josep Àngel Saiz i Meneses, Bisbe de Terrassa;
Mons. Romà Casanova i Casanova, Bisbe de Vic;
Mons. Francesc Pardo i Artigas, Bisbe de Girona;
Mons. Xavier Novell i Gomà, Bisbe de Solsona;
Mons. Sebastià Taltavull i Anglada, Bisbe auxiliar de Barcelona i
Mons. Salvador Cristau i Coll, Bisbe auxiliar de Terrassa.

Arrels Cristianes de Catalunya - Conferència Episcopal Tarraconense

ARRELS CRISTIANES
DE CATALUNYA

Conferència Episcopal Tarraconense

desembre 1985

Ja fa un miler d'anys que Catalunya, nascuda políticament de la soca europea carolíngia i projectada a partir de la marca hispànica, es desprenia de tota submissió ultrapirinenca i iniciava el seu propi camí a través de la història.

Mil anys després, avui, el nostre poble viu també una situació nova. La restauració de la seva autonomia política, duta a terme a partir de la Constitució espanyola de 1978 i feta realitat amb l'Estatut de 1979, configura una nova situació que els anys van a fiançant. El reconeixement d'una cultura específica catalana expressada, especialment, en la llengua, s'uneix al reconeixement de la pròpia nacionalitat i al del dret a l'autogovern. Tot això té unes conseqüències en la vida dels ciutadans, des dels continguts de l'ensenyament en els seus diversos graus fins als múltiples aspectes de la vida administrativa i política.

Podem dir que l'autonomia dóna fesomia a tota la vida democràtica del nostre país.

Veure, desar o imprimir

La majoria dels cristians de les nostres diòcesis comparteixen, indubtablement, amb els altres ciutadans, el goig d'aquest progrés de la llibertat. Molts n'han estat, fins i tot, artífexs esforçats i valerosos al llarg d'anys difícils.

Tanmateix, la diversitat en el nivell d'informació que es dóna entre els diversos grups socials i les diferents comarques, la relativa rapidesa amb què s'ha produït el canvi de la situació, la presència important en les nostres comunitats de germans en la fe provinents d'altres nacionalitats i regions, així com el record d'alguns aspectes de la nostra història immediata i de la imatge que el catolicisme hi prengué, expliquen que alguns experimentin certa perplexitat.

És per això que a la llista de temes importants sobre els quals la Conferència Episcopal Tarraconense ha anat oferint al nostre poble fidel matèria de reflexió, volem afegir ara unes senzill es consideracions sobre la realitat de Catalunya. Les oferim bonament als cristians de les nostres diòcesis en primer lloc, com a punts d'orientació, i a tot al nostre poble com a contribució, des del nostre ministeri episcopal, al bé comú del país.

És evident, d'altra banda, que Catalunya entra plenament en la visió que de l'aportació del cristianisme a la cultura europea donava Joan Pau II en la seva al·locució a la UNESCO, pronunciada el 2 de juny de 1980: «No serà certament exagerat d'afirmar en particular que, a través d'una multitud de fets, l'Europa entera –de l'Atlàntic a l'Ural– testimonia, en la història de cada nació així com en la de tota la comunitat el lligam entre la cultura i el cristianisme».

Amor i servei a Catalunya

Hi ha mots que determinades circumstàncies desprestigien. Un d’ells és el patriotisme, que avui s'utilitza ben poc. Fins i tot tractant-se del país, paraules com ara amor o estimació són força estalviades en alguns medis contemporanis, tan crítics i tan racionalistes. Ja Pius XII clamava, contra «aquest temor que tenen a vegades els ciutadans del nostre temps de mostrar-se generosament lligats a la pàtria».1

Això ve de l'ambivalència que prenen, sovint, aquests mots, o de la utilització interessada i hipòcrita que algú n'hagi fet, o de les exageracions i els extremismes que se n'hagin emparat.

Tractant-se de l'amor a Catalunya, trobem, encara, altres factors negatius: la deficient educació històrica i política que s'ha donat ja des de l'escola amb el confusionisme que se n'ha seguit; el desconeixement de la identitat catalana; l'adscripció que en fan alguns a la idea de divisió, d'extremisme o, fins i tot, de cosa suspecta des del punt de vista religiós.

Ara bé, amb el nom que sigui, resulta fonamental per a nosaltres començar fent referència a l'amor a Catalunya, com a part i forma de l'amor al proïsme. Es tracta de la solidaritat bàsica amb les persones del nostre entorn, no només en la seva dimensió individual, sinó també, en la seva realitat social: la família, el país, l'estament, etc.

A vegades, no és pas per egoisme, en sentit estricte, que no arribem a una tal estimació.

És més aviat, perquè una manca de la informació adequada i una formació moral de caràcter individualista ens priven de veure la persona en l'ampli context de les seves relacions. Ens cal corregir aquestes deficiències per tal d'evitar aquell escàndol que algun cop ha produït el creient que, tot invocant la caritat pel que fa a les necessitats individuals i a l'atenció dels casos anecdòtics, ha restat insolidari de les grans aspiracions col·lectives i del treball de promoció dels conjunts socials a què pertany.

Pel que fa a la nostra reflexió d'ara voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsica, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. «Entre la família i la comunitat universal –deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu.» 2

Perquè fóra un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples conceptes, més generals, pot substituir la solidaritat immediata o bé que aquesta és poca cosa. Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s'hi forja.

I aquest amor, evidentment, comporta un compromís efectiu de civisme que ha de manifestar-se en el compliment dels deures socials. En efecte tot ciutadà –i cal que ens ho exigim més els cristians– ha d'acceptar les lleis justes i no eximir-se'n arbitràriament a la recerca de situacions més avantatjoses per a ell. Com ensenya el Vaticà II, «El deure de justícia i de caritat es compleix més i més pel fet que cadascú, contribuint al bé comú segons les pròpies capacitats i les necessitats dels altres, promou també, i afavoreix les institucions públiques o privades, que serveixen per a transformar i mil orar les condicions de vida dels homes». I afegeix, encara: «N'hi ha que, tot i professar opinions obertes i generoses, en realitat viuen sempre com si no es preocupessin gens de les necessitats de la societat. Més encara molts, a diversos llocs, no fan cap cas de les lleis i les prescripcions socials. A no pocs, amb diversos fraus i enganys, no els fa res d'eludir les contribucions justes o altres drets que deuen a la societat».3 I quan la moral social s'escantona per un lloc o per un altre, algú en rep sempre les conseqüències.

La responsabilitat i el deure de promoure el bé comú toquen més de prop els qui, per vocació i per capacitats, intervenen en el govern o en la política a través d'un càrrec públic. Cal que sàpiguen mantenir sempre el sentit de servei al bé comú per damunt d'interessos personals i de grup. Convé recordar sovint que tots els mitjans –partits, programes, eleccions, governs, parlaments, municipis, etc.– són per al servei del país, i no a l'inrevés.

Aquest compromís té per al cristià una altra dimensió. És vehicle a través del qual es fa present al seu món i li fa do del llevat de l'Evangeli. Avui que tots ens adonem d'un cert decandiment dels valors cristians en el nostre poble, més que no pas abandonar-nos a la lamentació i al retret, hauríem de revisar si som prou generosos i creatius per a assolir una presència activa i comunicativa de la nostra fe, en tot el teixit social, cultural i institucional de la societat catalana. En aquesta mateixa línia, cal observar que és pecat d'omissió negar-se a prestar al país el servei que hom és en condicions de fer. L'al·lèrgia a l'activitat política comporta deixar els interessos de la comunitat a d'altres, en exclusiva.

I pel que fa a l'actuació política dels cristians, ni cal dir que ha de ser sempre exemplar.

S'hi ha de fer ben visible aquell esperit de servei a què hem fet ja referència. I, fruit d'un tal esperit, una gran voluntat de convivència i de col·laboració amb tothom, també amb els no creients quan es tracta de posicions que estan d'acord amb l'ètica i el bé comú, i un esforç preferencial a favor dels desvalguts.

El fet de la nacionalitat catalana

En el Comunicat de premsa de la nostra reunió del 20 de juliol de 1979, dèiem: «En el moment polític actual, els bisbes manifestem –com ho férem en ocasions anteriors– el nostre desig que, en la legislació civil que s'està gestant, i que fa referència a Catalunya, quedin reconeguts plenament els drets del nostre poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i històrica».

Creiem que és també deure nostre pastoral ajudar a clarificar el tema de la identitat nacional catalana, que tanta polèmica i tant d'apassionament suscita en alguns ambients, sovint a causa sobretot de la terminologia. En efecte, no sempre es té prou en compte la relativitat dels mots i la seva funcionalitat respecte dels continguts que volem expressar.

A diferència del que s'ha esdevingut en altres llocs, la cultura catalana en la historiografia, en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis sectors populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat. Prat de la Riba, que feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així: «L'Estat és una entitat Política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària. El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes». 4

El venerable Torras i Bages explica que va escriure la seva obra «La tradició catalana» per tal d'aclarir aquest interrogant: «Té el nostre poble un vertader ser personal capaç de vida pròpia? Si al poble català pot aplicar-se-li el concepte de persona, això és, si és, com deien els antics escolàstics indivisum a se et divisum ab aliis (indivís quant a si mateix i distint dels altres) si és un individu racional amb voluntat i intel·ligència pròpies, ningú pot negar-li el dret a viure».5 Enmig d'una terminologia prou estranya per a les oïdes del nostre temps, aquest text torrasià contribueix a fer-nos entendre de què es tracta, en realitat: no de la defensa del nom nació com si fos un títol, sinó del reconeixement d'una realitat de fet.

Com a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.

L'existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l'ordenament civil.

El confusionisme amplament difós entre els conceptes de Nació i d'Estat produeix reaccions de recel i malfiança: molts interpreten l'afirmació de la nacionalitat com a vindicació d'un Estat a part, cosa que, en realitat, no n'és una conseqüència necessària.

Pot un Estat, amb una adequada organització, assolir la convivència i el progrés en el seu interior de diverses nacions, sense que cap d’elles  s’hagi de sentir constrenyida a l'assimilació per una altra.

Els pobles que, com és el cas de Catalunya, tenen consciència de la seva història anterior a la formació de l'Estat, i mantenen, juntament amb aquesta consciència, una cultura i una llengua pròpies que no són les majoritàries de l'Estat, guarden viva la convicció que no provenen de la divisió administrativa d'un Estat-Nació, sinó que són un component amb personalitat pròpia d'un Estat plurinacional. Aquesta consciència de ser una realitat nacional prèvia, que conflueix amb d'altres per a la formació d'un Estat, és el que dóna sentit nacional al nostre país i fa que l'autonomia i les institucions pròpies que amb ella han retornat siguin viscudes no com una moda política, sinó com a resposta a unes aspiracions històriques, profundes i irrenunciables.

Voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics dels altres pobles d'Espanya els primers, a comprendre i acollir aquestes aspiracions. També, en contrapartida, hauríem de ser els catòlics catalans els primers a obrir-nos als seus problemes. Carles Cardó feia notar, el 1930, la importància que podria tenir per a la pau civil d'Espanya que els catòlics emprenguessin la tasca nobilíssima de fer comprendre als seus respectius conciutadans el problema dels altres. S'avançava a fer una autocrítica des de Catalunya i demanava als altres espanyols que perdessin «la idea funesta que confon la unitat orgànica, única viva, amb la unitat mecànica, sempre morta o moridora». Però, subratllava l'il·lustre pensador, es dóna sovint la dolorosa paradoxa que «els orbats de llum de fe mostren aquestes comprensions cristianes i es preparen la glòria, el prestigi i el profit de l ur aplicació. Molts catòlics, per contra, s'aferren a la incomprensió més hermètica».6 Aquesta és una crida a la responsabilitat dels catòlics que no ha perdut actualitat.

Val a dir que, en recordar la necessària clarificació entre els conceptes de Nació i d'Estat per a una correcta interpretació de la realitat, no preteníem pas reduir els llaços de germanor i solidaritat entre els pobles d'Espanya a unes relacions purament administratives. La història comuna, amb tot al ò que té de bo i en el que hi ha estat negatiu, la interrelació, augmentada en el nostre temps pels fenòmens migratoris, les grans afinitats de fons entre les quals té un l oc importantíssim la fe que compartim, han teixit una base sòlida per a la comprensió, l'afecte i la col·laboració entre tots. Però només serà possible avançar en aquesta direcció si les formes político-administratives que l'Estat adopti, mai no privin el desenvolupament natural de cada poble, ans l'afavoreixin i el serveixin.

Una cultura

El Papa Joan Pau II, en el seu discurs a la UNESCO, es referí a la pluralitat de les cultures amb aquests termes: «La cultura és una manera específica de l'existir i del ser de l'home. L'home sempre viu segons una cultura que li és pròpia, però que, al seu torn, crea entre els homes un nexe que els és també propi que determina el caràcter interhumà i social de l'existència humana. En la unitat de la cultura com a mode peculiar de l'existència humana, arrela, al mateix temps, la pluralitat de les cultures enmig de les quals viu l'home. En aquesta pluralitat, l'home es desenrotlla sense perdre per aquest sol fet el contacte essencial amb la unitat de la cultura com a dimensió fonamental i essencial de la seva existència i del seu ésser». 7

No rarament la ferma voluntat dels catalans de mantenir, costi el que costi, la seva cultura pròpia, tantes vegades amenaçada, ha estat interpretada com un entossudiment gratuït.

Però el nostre poble ha vist que, si deixava la seva identitat cultural, perdria el nexe amb la cultura humana, per dir-ho amb els termes esmentats del Papa. La universalitat no ha estat mai entesa a Catalunya com el procés reduccionista de supeditació a una cultura hegemònica, sinó com l'envigoriment de cada cultura i la seva aportació responsable al servei de l'home. I val a dir que la història ha confirmat aquest convenciment: ha estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal.

La cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i la principal senya d'identitat –bé que no l'única– en la llengua que li és pròpia i que comparteix amb altres comunitats germanes.

Aquesta llengua ha conegut èpoques d'esplendor i èpoques de decadència, ha estat idioma d'ús oficial a les cancelleries i llengua proscrita. Però el poble sempre l'ha mantinguda viva, l'ha estimada i l'ha defensada.

Avui, després d'una època de bandejament, torna a ser llengua oficial i el seu ús en la nostra societat entra en via de normalització, per tal de recuperar el temps perdut i assolir els nivells d'utilització que escau a la llengua pròpia d'un país. Els bisbes comprovem amb goig aquesta realitat i volem contribuir a l'esforç general de la societat, per tal que la llengua de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer assoleixi la plena recuperació. Ressonen en nosaltres, amb forma especial, aquestes paraules de Joan Pau II als joves de Tòquio, pronunciades el 24 de febrer de 1981: «La cultura de cada nació s'expressa, entre d'altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments, és com un vestit on fiquem aquests pensaments. La llengua inclou els trets d'identitat particulars d'un poble i d'una nació. I, en un cert sentit, hi és latent el cor d'aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l'ànima humana en la comunitat d'una família, de la nació, de la història».

Pel que fa a la contribució de l'Església a la normalització de l'ús de la llengua catalana, ens plau destacar la importància que ha tingut –i el bon acolliment que ha trobat– la versió catalana de tots els llibres litúrgics. La plena introducció del català en la litúrgia catòlica començada tan bon punt la Santa Seu autoritzà l'ús litúrgic de les llengües vernacles, en anys encara difícils per a la nostra llengua– ha estat un esdeveniment històric que, a més de l'avenç pastoral que suposa facilitar una participació més viva de les comunitats en les celebracions, comporta també un enfortiment de la llengua.

Una època de canvi

La cultura, totes les cultures, evolucionen amb l'home. Catalunya, que conegué, des del segle passat, les transformacions pròpies de la societat industrial, i que ha viscut, després, l'evolució de les seves comarques i l'aparició de les grans concentracions urbanes amb forts contingents migratoris, ara viu –potser més acceleradament que mai– una evolució que és de rel tècnica i filosòfica al mateix temps.

Les nostres formes de vida han estat trasbalsades per un augment sensacional dels mitjans de comunicació i per la multiplicació dels instruments de confort. Darrerament, assistim a un procés d'innovació científica i tecnològica que, a més d'accentuar el canvi social, posa a mans de l'home la possibilitat d'una influència en els fenòmens naturals i, fins i tot, de distorsió i de destrucció de la naturalesa, que impressiona tota persona responsable.

Paral·lelament, es fan perceptibles una avidesa creixent de posseir coses; una minva dels valors humans més espirituals i menys utilitaris; una primacia de la instrucció, en el sentit més estret del mot, en detriment d'una autèntica educació. Pel que fa al sentit cristià de la vida, el vel anticlericalisme, sorgit d'unes circumstàncies històriques determinades, sense desaparèixer del tot, deixa el l oc, més aviat, a una impregnació a-religiosa de la cultura, menys agressiva però més radical, que aspira a donar per superada, ridícula o interessada, tota possible obertura a la transcendència. Així molts joves són introduïts en un univers cultural del qual la hipòtesi de Déu ha estat exclosa.

El creixement dels mitjans que són a l'abast de l'home, unit a un cert enterboliment de la consciència dels seus fins transcendents i del sentit més pregon de l'existència, obre el pas a temptacions d'autodestrucció. El clamor ecologista que s'ha estès tant darrerament és, en realitat, una reacció i una veu d'alerta sobre aquest peril. Joan Pau II s'ha referit als seus aspectes més greus, denunciant una «cultura de la mort», que «comença amb la supressió del naixement... i arriba fins a l'exclusió dels disminuïts i els vel s, i acaba en la solució final de l'eutanàsia. També pertanyen a la cultura de la mort la droga, el terrorisme, l'erotisme i altres formes de vici». 8

Estem parlant, evidentment, d'uns fenòmens que són generals a tot el nostre món occidental. Sembla, però, que, com s'esdevingué amb els inicis de la industrialització i la concentració urbana, la cultura catalana comporta un ritme de secularització –en el sentit positiu d'autonomia del món, temporal, però també en el negatiu d'irreligió– més accelerat que en altres pobles d'Espanya. Ho testifiquen el to d'aquelles publicacions literàries i artístiques que tenen la consideració de més representatives de l'actual cultura catalana, i la caiguda de la pràctica religiosa dels medis socials que més directament en participen.

Per això invitem els qui, d'una forma o altra, produeixen o transmeten cultura, a considerar la responsabilitat que els dóna la forma que tenen a les mans. No confonguem allò que potser denúncia legítima de mancaments eclesials passats o presents, o una actitud de contestació davant determinades formes, o, fins i tot, un ressentiment més o menys justificats, amb el silenci sistemàtic o la interpretació sectària dels valors de fons que el cristianisme ha deixat i continua aportant a la nostra cultura.

Demanem als estudiosos catalans –científics, literats, artistes– que restin oberts al diàleg constant i honrat entre fe i cultura. Els teòlegs, per la seva banda, són convidats a «recercar contínuament un mode més apte de presentar la doctrina als homes del seu temps, car una cosa és el dipòsit mateix de la fe i –les seves veritats, i una altra la manera d'enunciar-les».9 I animem a tots els catòlics a treballar a fi que els canvis culturals no ens menin cap a la irreligiositat i la decadència moral, és a dir, cap a l'home vel que ens descriu Sant Pau, sinó cap a un progrés integral de la persona humana, cap a «l'home nou« en qui es renova «la imatge de la justícia i la santedat de la veritat« (Ef. 4,22-24). La defensa de l'home, «per el mateix i no per cap altra raó... pertany a la substància mateixa del missatge de Crist i de l'Església, malgrat tot el que els esperits crítics han pogut declarar sobre aquesta matèria», per dir-ho, un cop més, amb paraules de Joan Pau II. 10

L'Església a Catalunya

La presència cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Les actes del bisbe Fructuós* l'any 259 en són la primera dada documentada.

• es refereix a l’acta del martiri de Sant Fructuós bisbe i patró  de Tarragona

En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l'Església ho són també del país naixent. La figura de l'Abat Oliba, bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l'esperit de tota una època. Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions tan noves i decisives com la de «la pau i la treva». És un moment singular en el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església van plegats.

Un dels primers documents de la llengua catalana són unes homilies, les d'Organyà.

Aquesta presència continuarà sempre, prenent formes diverses segons l'evolució dels temps. L'obra de la Mercè serà exponent d'una hora de plenitud. En canvi, el canonge Pau Clarís exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la ciutat en moments difícils: «Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui l'afligida Catalunya».

A partir de l'11 de setembre de 1714, nombrosos eclesiàstics sofreixen persecució per haver restat fidels a les institucions del país i a la llengua del poble. Són anys adversos, però no pas mancats d'esforç i de treball . El rector de Sant Martí d'Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749, les Instruccions per l'ensenyança de minyons, que coneix set edicions catalanes. El també prevere Josep Pau Ballot publica el 1815 la primera gramàtica catalana moderna, titulada Gramàtica i apologia de la llengua catalana. Ja en el llindar de la Renaixença, sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos fulls i opuscles en català.

Del seu llibre Camí dret i segur per arribar al cel, publicat el 1843, se'n feren unes dues-centes edicions amb centenars de milers d'exemplars.

I arribem a Jacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent, a Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del catecisme en català, a Torras i Bages, que aporta a la Renaixença una reflexió cristianes a partir dels pensadors més decisius de la nostra història en tot l'àmbit de la llengua catalana. I a cristians –seglars i clergues– tan actius en el procés de recuperació de la cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp de l'art; Maragall , Ruyra, López Picó i Carles Riba en la literatura; Cardó, Manyà, d'Esplugues, Clascar i Ubach en el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell , el pare Vallet i l'Obra d'Exercicis, Albert Bonet i la Federació de joves cristians, Batlle i l'escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera en la política.

Esmentem tots aquests noms, a manera d'exemple, per tal de recordar la important aportació dels cristians a Catalunya, i per tal d'animar els nostres diocesans a mantenir aquesta aportació viva i a l'altura d'una tradició tan gloriosa.

Al marge d'aquest camí d'exemplaritat, no volem pas amagar l'existència de realitats negatives, a vegades fruit de febleses humanes i, altres vegades, del joc d'accions i reaccions que formen la nostra tan treballada història; de la instrumentalització que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit, de l'Església; de les interferències en l'Església del país d'instàncies eclesials foranes, a cavall de la política.

Però volem dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el sacrifici de persones i d'institucions. El desmantellament dràstic d'organitzacions d'apostolat, de publicacions i de centres de cultura que patí l'Església catalana el 1939 n'és un exemple relativament proper. Una prova que, unida a la cruenta persecució religiosa que la precedí, el 1936, i que també cal considerar, suposà un autèntic viacrucis per als catòlics catalans.

Pluralisme

El naixement, la història i la cultura de Catalunya són intensament amarats de cristianisme. I la nostra fe continua viva en sectors molt amplis de la nostra societat.

Probablement, cap altra opció filosòfica, o religiosa o política té, encara avui, tanta capacitat de convocatòria.

Però la societat catalana és plural, també religiosament. Al costat de l'Església catòlica hi ha altres confessions cristianes; hi ha un bon sector d'indiferents, en grau divers i amb més o menys vestigis i lligams catòlics; hi ha els agnòstics; i hi ha els ateus. I cal que tots convisquem en la tolerància i el respecte mutus.

L'Església, d'acord amb els principis expressament proclamats pel Vaticà II, de llibertat religiosa, de sana laïcitat, i d'autonomia de les realitats temporals respecta la pluralitat d'opcions i no demana, per a si mateixa, com ha estat repetit a bastament en els últims anys, res més que llibertat per a l'acompliment de la seva missió evangelitzadora.

Tampoc no demana del poder civil privilegis ni pretén la utilització de cap poder polític o la seva subordinació. Com escrivia el venerable Torras i Bages ja el segle passat: «L'Evangeli no conté una forma concreta i, no obstant això, pot donar forma a totes les situacions concretes socials, polítiques i econòmiques dels homes... L'Evangeli té una amplitud immensa perquè està destinat a abraçar la universal humanitat, en totes ses formes, situacions i estats... Cada forma o situació social, política o econòmica voldria tenir l'exclusiva de l'Evangeli. L'Església té tant de treball per a defensar-se dels enemics com dels amics, perquè vol conservar la seva llibertat». 11

Aquesta posició no significa indiferència. Ens dol profundament que molts, pretextant modernitat i pluralisme, s'allunyin de Déu, del Redemptor i de l'Església i mutilin així una dimensió essencial de la vida humana. Això per a nosaltres no és un progrés sinó una pèrdua. En realitat, l'ordre de la creació i el de la redempció són fruit tots dos del mateix amor de Déu a la humanitat, que no és cridada a tancar-se en l'horitzó intramundà, sinó a participar del regne de Déu. L'Església, a Catalunya com arreu del món, respectant la llibertat de tothom, promou el bé espiritual i, en el possible, el material de la pàtria.

S'afanya a nodrir la fe dels creients amb el pa de la veritat evangèlica i amb els sagraments, i compta amb l'ajut de Déu per a aquesta missió específica.

La llibertat que reclamem és precisament per a evangelitzar i volem utilitzar-la a fons. La veu cristiana ha de fer-se present en tots els àmbits de la societat i no plegar-se a la pressió dels qui voldrien passar de la correcta distinció entre el món temporal i el món espiritual a l'exili de la nostra cultura i de la nostra societat de les opcions transcendents.

Per això demanem especialment de les comunitats cristianes que el respecte al pluralisme no les faci passives ni minvi la seva capacitat d'anunci a tot arreu de la Bona Nova de Jesús.

Recordar les nostres arrels

Catalunya és rica en història i en tradició. Les nostres arrels greco-romanes i cristianes, europees i mediterrànies són la saba que vivifica el nostre esperit col·lectiu. Potser a causa de la nostra accidentada història, som un país on els estudis historiogràfics tenen un interès i un prestigi especials: les seves publicacions sempre troben un públic lector ampli, més enllà dels cercles especialitzats. En l'anàlisi del passat anem a cercar, ben sovint, els fons de la nostra existència com a poble i l'explicació del nostre present.

Però Catalunya és, al mateix temps, una terra freturosa de modernitat, la finestra oberta per on tantes vegades han entrat a Espanya els vents del progrés i la renovació.

Avui, al mateix temps que el país, amb la democràcia i l'autonomia, s'aboca a un futur ple de suggestió, s'observa un esforç notable per a la recuperació de festes, costums i tradicions. Observem que, sovint, hi ha com un intent d'eludir la rel cristiana que tenen la majoria d'aquests fenòmens o, fins i tot, de ridiculitzar, jugant amb l'anacronisme d'algunes formes del passat, alguns continguts religiosos. Caldria que sabéssim recuperar, juntament amb aquestes manifestacions populars, les virtuts més destacades que els nostres avant-passats van deixar-nos en herència.

El canonge Carles Cardó, en la seva anàlisi de l'evolució de Catalunya i del conjunt d'Espanya, distingeix la bona tradició, de la mala tradició, no menys real. Tots els pobles les tenen. Heus-ne ací uns exemples.

Ha estat atribuït als catalans, al llarg dels temps, un extraordinari amor a la llibertat, a la independència i a la democràcia. Pau Claris observava –i cal tenir en compte la mentalitat de l'època– que «els homes van fer els reis, i no pas els reis els homes». Narcís Ramon March escrivia, el 1626: «Atès i considerat que en el present Principat de Catalunya los habitants i poblats en ell són lliures i no poden ésser obligats a haver d'anar a servir a S.M.». I ja el rei Martí havia exclamat: «Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats ni que sia així lliberal com vosaltres?».

Però, «correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que s'inicia molt d'hora. L'esperit de llibertat, quan no és controlat per una consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya».12

Una cosa semblant podríem dir del comportament dels catalans «presidit gairebé sempre pel seny –com observa Vicens i Vives– i, en determinades ocasions, per la rauxa, perquè no és fàcil d'entendre, com podem passar, en hores (temps històric) de la més obscura adscripció al món de les realitats minimitzades al botafoc de l'eixelebrament inconoclasta».13

La ironia, que de vegades facilita el realisme, la desmitificació i fins un estil planer, pot esdevenir autodestructiva en erosionar aspectes fonamentals de la vida col·lectiva, i pot limitar l'horitzó espiritual en degenerar en burla d'al ò que hom no comprèn. Són aquests, també, trets positius i negatius del nostre tarannà.

Potser una de les virtuts més tradicionalment reconegudes al català és la seva aptitud per al treball , «com a eix de l'arrencada vital del país».14 Tal vegada les transformacions socials de les últimes dècades han difuminat alguns aspectes clàssics d'aquest esperit, però substancialment el nostre noble manté la creativitat i el gust per la iniciativa que són el gran estímul de la laboriositat. Es tracta d'una actitud fonamental que ha de ser posada sempre no solament al servei de l'individu sinó de tota la comunitat amb una visió solidària i una voluntat de servei als més febles.

Voldríem, especialment, veure actualitzada i enfortida la tradició catalana de vida familiar sòlida, avui amenaçada des de tantes bandes. Estem convençuts que una aportació de fidelitat conjugal, d'harmonia entre els membres de les diferents generacions que formen una família, d'iniciació dels fil s en les virtuts essencials, d'obertura i generositat en l'acol iment de la vida, a més del seu valor intrínsec, significaria una aportació positiva per al futur del nostre país, greument amenaçat per la baixa natalitat.

Ara més que mai ens cal tenir els ulls oberts per tal de saber destriar el blat del jull, la bona de la mala tradició. Ens convé connectar amb al ò de mil or que ens ha llegat la història i fer-ne una forma que ens projecti cap a un futur de convivència, de cultura i de progrés en tots els ordres.

Justícia social

L'esforç, del nostre poble ha generat riquesa. La seva entrada a l'època industrial ha fet de la nostra una societat moderna, progressiva. Però, dissortadament, també l'han acompanyada i l'acompanyen els mals de la societat moderna i, entre ells, la distribució injusta de la riquesa, les condicions de vida deplorables d'amplis sectors de població.

Ara que vivim unes hores de crisi i d'inestabilitat econòmica que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22% de la població activa, ens cal més que mai un esforç, de solidaritat.

El catolicisme social, nascut aviat farà cent anys, de la Rerum Novarum de Lleó XIII, malgrat les iniciatives, les personalitats, les obres prometedores que hem tingut, no ha arribat a quallar en un moviment prou vigorós que sacsegés la nostra societat. Hem oscil·lat entre unes minories avançades, a vegades per això mateix amb poca incidència social, i la mediocritat de la majoria.

Avui, encara, ens cal evitar el perill d'eludir una veritable formació social dels nostres cristians, basada en la doctrina de l'Església que els últims Papes no han deixat d'actualitzar i d'enriquir, per efecte de l'acció combinada dels qui creuen que la fe no ha d'influir en el món dels seus interessos i de les minories que consideren superada la doctrina social catòlica.

Pel que fa al problema de l'atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el Document «L'atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s'estudiava el problema en les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.

També el Papa actual ha parlat sovint d'aquest problema. Ho va fer per a nosaltres particularment el dia 7 de novembre de 1982, a Barcelona, a Montjuïc, en un discurs precís i valuós adreçat als treballadors i als empresaris, amb motiu de la seva visita pastoral al nostre país. Seves són aquestes paraules: «Cal crear amb tots els mitjans possibles una economia que estigui al servei de l'home. Per a superar els contrastos d'interessos privats i col·lectius, per a vèncer els egoismes en la lluita per la subsistència, s'imposa en tots un veritable canvi d'actituds, d'estil de vida, de valors; s'imposa una autèntica conversió dels cors, de les ments i de les voluntats: la conversió de l'home, a la veritat per a l'home».

Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falta en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falta també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s'esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball , els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l'interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d'ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció dels subsidis d'atur.

I on no arribi aquest estricte compliment dels deures cívics cal que hi arribin les iniciatives d'amor solidari, seguint i donant suport a les accions empreses per Càritas i altres entitats eclesials i cíviques.

L'assoliment d'una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures d'aquest país, ha de ser un objectiu absolutament prioritari de la Catalunya d'avui. Un objectiu al qual caldria que tothom –persones i institucions– aportessin els seus esforços mancomunats, des de les respectives opcions.

Els qui han vingut de fora

Tot i que el fenomen migratori ha anat minvant progressivament i avui la gran majoria de ciutadans ja porta, si més no, uns quants anys al país i hi han exercit els seus drets democràtics, és perceptible l'empremta que ha deixat un fet tan considerable. Sobretot pel que fa als nivells de coneixement i incorporació de la llengua i la cultura autòctones.

Per això ens cal, encara, incloure entre els nostres deures socials aquest de l'acolliment, cordial i generós, als qui han vingut a compartir la nostra vida des d'altres terres, i, per part d'aquests, el de la solidarització amb la seva nova comunitat.

Val a dir que, com ha estat tan repetit en els últims anys, Catalunya compta amb una llarga i fecunda tradició integradora. Terra de marca o de pas, des del començament ha estat gresol capaç d'incorporar al seu projecte de poble els «homines undecumque venientes», del nord i del sud. «Som fruit de diversos llevats», ha dit Vicens i Vives. Fins i tot en una hora difícil, quan els catalans estaven forçosament a la defensiva, trobem a la famosa «Pedra de toch» (1641), aquesta bella expressió: «Catalunya, mare d'estrangers».

Punt essencial d'aquesta actitud és la idea de fons que la nostra nacionalitat no està fundada en un «fet d'ordre racial, en la unitat de sang», sinó establerta sobre «un fenomen cultural que pot afaiçonar els individus de les races més distintes», com escrivia Carles Cardó el 1934.

L'acció de l'Església en aquest camp, sobretot en els últims vint-i-cinc anys, ha estat més important que l'opinió pública no pensa. L'extraordinari procés de creació de noves parròquies a les noves i conflictives barriades sorgides al voltant de les ciutats – especialment a l'àrea barcelonina– no solament ha estat un fet pastoral molt important, sinó que, d'escreix, ha comportat un gran impuls social. Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana a les zones de més immigració, han sorgit escoles, cooperatives d'habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s'ha establert la primera xarxa d'assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l'organització de Càritas. No ho esmentem pas per a gloriar-nos-en sinó com a testimoni del nostre reconeixement a tots els laics, sacerdots i religiosos que hi han contribuït, i per a mantenir viva aquesta línia d'obertura.

Demanem a les comunitats parroquials que continuïn essent un exemple de convivència, en el respecte a totes les formes culturals, en la facilitació de l'accés a l'ús normalitzat de la nostra l engua, en una germanor verament cristiana. Els nostres consells pastorals compten avui amb una presència molt notable de cristians no nascuts a Catalunya i és un goig per a nosaltres poder proposar a tot el país, en aquest punt, l'exemple de la comunitat eclesial.

Epíleg

Abans de cloure aquesta reflexió, ens cal dir que no voldríem pas que les consideracions sobre realitats terrenals poguessin fer pensar que oblidem el nostre destí últim. Som ben lluny d'oblidar-nos-en i tenim ben present que la nostra ciutadania en la pàtria d'ací baix és un camí, un pelegrinatge i un tast provisional de la futura ciutadania benaurada i eterna.

Ben mirat, les dues pàtries no s'oposen, sinó que es complementen. El cristià no viu a la terra per salvar-se el sol, desentenent-se de les realitats humanes dels germans, sinó que espera i desitja que l'exercici correcte de la seva ciutadania ajudi la dels altres i la de tota la comunitat. Així XII ho expressa el Concili Vaticà II: «L'esperança de la nova terra no ha d'afeblir, sinó més aviat excitar la sol·licitud dels cristians. Contribuir a ordenar la societat humana interessa moltíssim al Regne de Déu. Els béns de la dignitat humana, de la llibertat... els tornarem a trobar. El Regne de Déu ja és present en aquesta terra».15

Si, doncs, el Regne de Déu ja és present ací, hem de viure com a ciutadans dignes d'aquest Regne, il·luminats per l'evangeli i ajudats per l'Església, i fidels sempre, a Déu i a l'home.

Com a punt final, repetim una pregària del bisbe Torras i Bages, patriarca espiritual de Catalunya, en la seva coneguda «Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat», que desitjaríem que tots els catalans tinguessin als llavis i al cor: «Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada d'oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua».

Els bisbes de Catalunya

27 de desembre de 1985

Festivitat de Sant Joan Evangelista

1 Al·locució a la Colònia de les Marques, a Roma, el 23 de març de 1958.

2 La conciencia cristiana y los nacionalismos,  Setmana dels intel·lectuals catòlics francesos, Barcelona 1966, p. 14.

3 Gaudium et spes, n. 30.

4 Doctrina catalanista, México 1953, p. 29.

5 La Tradició Catalana, en Obres completes, Barcelona 1948, p. 5-6.

6 La nit transparent, ed. La Paraula Cristiana, Barcelona 1935, p. 181.

7 Al·locució a la UNESCO, de 2 de juny de 1980.

8 Al·locució a l'Assemblea General dels joves reunits a Roma en ocasió del Jubileu, el 14 d'abril de 1984.

9 Gaudium et spes, n. 62.

10 Al·locució a la UNESCO, de 2 de juny de 1980

11 L'elevació del poble, Carta Pastoral de 10 de decembre de 1905, en Obres completes, Barcelona 1948, p. 1057.

12 Les dues tradicions, Barcelona 1977, p. 87.

13 Notícia de Catalunya, 2a ed., Barcelona 1960, p. 222.

14 Vicens i Vives, Notícia de Catalunya, p. 52.

15 Gaudium et spes, n. 39.