Mensaje del Santo Padre Francisco para la Cuaresma de 2019

«La creación, expectante, está aguardando la manifestación de los hijos de Dios» (Rm 8,19)

Mensaje del Santo Padre

Queridos hermanos y hermanas:

Cada año, a través de la Madre Iglesia, Dios «concede a sus hijos anhelar, con el gozo de habernos purificado, la solemnidad de la Pascua, para que […] por la celebración de los misterios que nos dieron nueva vida, lleguemos a ser con plenitud hijos de Dios» (Prefacio I de Cuaresma). De este modo podemos caminar, de Pascua en Pascua, hacia el cumplimiento de aquella salvación que ya hemos recibido gracias al misterio pascual de Cristo: «Pues hemos sido salvados en esperanza» (Rm 8,24). Este misterio de salvación, que ya obra en nosotros durante la vida terrena, es un proceso dinámico que incluye también a la historia y a toda la creación. San Pablo llega a decir: «La creación, expectante, está aguardando la manifestación de los hijos de Dios» (Rm 8,19). Desde esta perspectiva querría sugerir algunos puntos de reflexión, que acompañen nuestro camino de conversión en la próxima Cuaresma.

1. La redención de la creación

La celebración del Triduo Pascual de la pasión, muerte y resurrección de Cristo, culmen del año litúrgico, nos llama una y otra vez a vivir un itinerario de preparación, conscientes de que ser conformes a Cristo (cf. Rm 8,29) es un don inestimable de la misericordia de Dios.

 Si el hombre vive como hijo de Dios, si vive como persona redimida, que se deja llevar por el Espíritu Santo (cf. Rm 8,14), y sabe reconocer y poner en práctica la ley de Dios, comenzando por la que está inscrita en su corazón y en la naturaleza, beneficia también a la creación, cooperando en su redención. Por esto, la creación —dice san Pablo— desea ardientemente que se manifiesten los hijos de Dios, es decir, que cuantos gozan de la gracia del misterio pascual de Jesús disfruten plenamente de sus frutos, destinados a alcanzar su maduración completa en la redención del mismo cuerpo humano. Cuando la caridad de Cristo transfigura la vida de los santos —espíritu, alma y cuerpo—, estos alaban a Dios y, con la oración, la contemplación y el arte hacen partícipes de ello también a las criaturas, como demuestra de forma admirable el “Cántico del hermano sol” de san Francisco de Asís (cf. Enc. Laudato si’, 87). Sin embargo, en este mundo la armonía generada por la redención está amenazada, hoy y siempre, por la fuerza negativa del pecado y de la muerte.

2. La fuerza destructiva del pecado

Efectivamente, cuando no vivimos como hijos de Dios, a menudo tenemos comportamientos destructivos hacia el prójimo y las demás criaturas —y también hacia nosotros mismos—, al considerar, más o menos conscientemente, que podemos usarlos como nos plazca. Entonces, domina la intemperancia y eso lleva a un estilo de vida que viola los límites que nuestra condición humana y la naturaleza nos piden respetar, y se siguen los deseos incontrolados que en el libro de la Sabiduría se atribuyen a los impíos, o sea a quienes no tienen a Dios como punto de referencia de sus acciones, ni una esperanza para el futuro (cf. 2,1-11). Si no anhelamos continuamente la Pascua, si no vivimos en el horizonte de la Resurrección, está claro que la lógica del todo y ya, del tener cada vez más acaba por imponerse.

Como sabemos, la causa de todo mal es el pecado, que desde su aparición entre los hombres interrumpió la comunión con Dios, con los demás y con la creación, a la cual estamos vinculados ante todo mediante nuestro cuerpo. El hecho de que se haya roto la comunión con Dios, también ha dañado la relación armoniosa de los seres humanos con el ambiente en el que están llamados a vivir, de manera que el jardín se ha transformado en un desierto (cf. Gn 3,17-18). Se trata del pecado que lleva al hombre a considerarse el dios de la creación, a sentirse su dueño absoluto y a no usarla para el fin deseado por el Creador, sino para su propio interés, en detrimento de las criaturas y de los demás.

Cuando se abandona la ley de Dios, la ley del amor, acaba triunfando la ley del más fuerte sobre el más débil. El pecado que anida en el corazón del hombre (cf. Mc 7,20-23) —y se manifiesta como avidez, afán por un bienestar desmedido, desinterés por el bien de los demás y a menudo también por el propio— lleva a la explotación de la creación, de las personas y del medio ambiente, según la codicia insaciable que considera todo deseo como un derecho y que antes o después acabará por destruir incluso a quien vive bajo su dominio.

3. La fuerza regeneradora del arrepentimiento y del perdón

Por esto, la creación tiene la irrefrenable necesidad de que se manifiesten los hijos de Dios, aquellos que se han convertido en una “nueva creación”: «Si alguno está en Cristo, es una criatura nueva. Lo viejo ha pasado, ha comenzado lo nuevo» (2 Co 5,17). En efecto, manifestándose, también la creación puede “celebrar la Pascua”: abrirse a los cielos nuevos y a la tierra nueva (cf. Ap 21,1). Y el camino hacia la Pascua nos llama precisamente a restaurar nuestro rostro y nuestro corazón de cristianos, mediante el arrepentimiento, la conversión y el perdón, para poder vivir toda la riqueza de la gracia del misterio pascual.

Esta “impaciencia”, esta expectación de la creación encontrará cumplimiento cuando se manifiesten los hijos de Dios, es decir cuando los cristianos y todos los hombres emprendan con decisión el “trabajo” que supone la conversión. Toda la creación está llamada a salir, junto con nosotros, «de la esclavitud de la corrupción para entrar en la gloriosa libertad de los hijos de Dios» (Rm 8,21). La Cuaresma es signo sacramental de esta conversión, es una llamada a los cristianos a encarnar más intensa y concretamente el misterio pascual en su vida personal, familiar y social, en particular, mediante el ayuno, la oración y la limosna.

• Ayunar, o sea aprender a cambiar nuestra actitud con los demás y con las criaturas: de la tentación de “devorarlo” todo, para saciar nuestra avidez, a la capacidad de sufrir por amor, que puede colmar el vacío de nuestro corazón. 
• Orar para saber renunciar a la idolatría y a la autosuficiencia de nuestro yo, y declararnos necesitados del Señor y de su misericordia. 
• Dar limosna para salir de la necedad de vivir y acumularlo todo para nosotros mismos, creyendo que así nos aseguramos un futuro que no nos pertenece. Y volver a encontrar así la alegría del proyecto que Dios ha puesto en la creación y en nuestro corazón, es decir amarle, amar a nuestros hermanos y al mundo entero, y encontrar en este amor la verdadera felicidad.

Queridos hermanos y hermanas, la “Cuaresma” del Hijo de Dios fue un entrar en el desierto de la creación para hacer que volviese a ser aquel jardín de la comunión con Dios que era antes del pecado original (cf. Mc 1,12-13; Is 51,3). Que nuestra Cuaresma suponga recorrer ese mismo camino, para llevar también la esperanza de Cristo a la creación, que «será liberada de la esclavitud de la corrupción para entrar en la gloriosa libertad de los hijos de Dios» (Rm 8,21). No dejemos transcurrir en vano este tiempo favorable. Pidamos a Dios que nos ayude a emprender un camino de verdadera conversión. Abandonemos el egoísmo, la mirada fija en nosotros mismos, y dirijámonos a la Pascua de Jesús; hagámonos prójimos de nuestros hermanos y hermanas que pasan dificultades, compartiendo con ellos nuestros bienes espirituales y materiales. Así, acogiendo en lo concreto de nuestra vida la victoria de Cristo sobre el pecado y la muerte, atraeremos su fuerza transformadora también sobre la creación.

Vaticano, 4 de octubre de 2018

Fiesta de san Francisco de Asís

Francisco

Missatge del Sant Pare Francesc per Quaresma - 2019

«L’univers creat espera 

amb impaciència
que la glòria dels fills de Déu
es reveli plenament» (Rm 8, 19)

Benvolguts germans i benvolgudes germanes,

Cada any, a través de la Mare Església, Déu «ens concedeix d’esperar, amb alegria i conversió de cor la celebració de la Pasqua. Així [...] arribarem a ser plenament fills de Déu per una participació més assídua dels sagraments que ens han donat la vida» (Prefaci I de Quaresma). D’aquesta manera podem caminar, de Pasqua a Pasqua, cap al compliment de la salvació que ja hem rebut gràcies al misteri pasqual de Crist: «Hem estat salvats, però només en esperança» (Rm 8, 24). Aquest misteri de salvació, que ja obra en nosaltres durant el pelegrinatge, és un procés dinàmic que inclou també la història i tota la creació. Sant Pau arriba a dir: «L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament» (Rm 8, 19) Des d’aquesta perspectiva voldria suggerir alguns punts de reflexió, que acompanyin el nostre camí de conversió en la propera Quaresma.

1. La redempció de la creació

La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, cim de l’any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8, 29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.

Si l’home viu com a fill de Déu, si viu com persona redimida, que es deixa portar per l’Esperit Sant (cf. Rm 8, 14), i sap reconèixer i posar en pràctica la llei de Déu, començant per la que està inscrita en el seu cor i en la naturalesa, beneficia també la creació, i coopera en la seva redempció. Per això, la creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es manifestin els fills de Déu, és a dir, que els que gaudeixen de la gràcia del misteri pasqual de Jesús gaudeixin plenament dels seus fruits, destinats a assolir-ne la maduració completa en la redempció del mateix cos humà. Quan la caritat de Crist transfigura la vida dels sants —esperit, ànima i cos—, aquests lloen Déu i, amb l’oració, la contemplació i l’art també en fan partícips les criatures, com demostra de manera admirable el “Càntic del germà sol” de sant Francesc d’Assís (cf. Enc. Laudato si’, 87). Tanmateix, en aquest món, l’harmonia generada per la redempció està amenaçada, avui i sempre, per la força negativa del pecat i de la mort.

2. La força destructiva del pecat

Efectivament, quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap al proïsme i les altres criatures —i també cap a nosaltres mateixos—, en considerar, més o menys conscientment, que els podem utilitzar com ens plagui. Llavors, domina la intemperància i això porta a un estil de vida que viola els límits que la nostra condició humana i la naturalesa ens demanen respectar, i se segueixen els desitjos incontrolats que al Llibre de la Saviesa s’atribueixen als impius, o sigui, als qui no tenen a Déu com a punt de referència de les seves accions, ni una esperança per al futur (cf. 2,1-11). Si no anhelem contínuament la Pasqua, si no vivim en l’horitzó de la Resurrecció, està clara que la lògica del tot i ara, del tenir cada vegada més acaba per imposar-se.

Com sabem, la causa de tot mal és el pecat, que des de la seva aparició entre els homes va interrompre la comunió amb Déu, amb els altres i amb la creació, a la qual estem vinculats en primer lloc mitjançant el nostre cos. El fet que s’hagi trencat la comunió amb Déu, també ha danyat la relació harmoniosa dels éssers humans amb l’ambient en el qual estan cridats a viure, de manera que el jardí s’ha transformat en un desert (cf. Gn 3, 17-18). Es tracta del pecat que porta l’home a considerar-se el déu de la creació, a sentir-se’n l’amo absolut i a no fer-la servir per a la finalitat que desitja el Creador, sinó per al seu propi interès, en detriment de les criatures i dels altres.

Quan s’abandona la llei de Déu, la llei de l’amor, acaba triomfant la llei del més fort sobre el més feble. El pecat que nia al cor de l’home (cf. Mc 7, 20-23) —i es manifesta com a avidesa, afany per un benestar desmesurat, desinterès pel bé dels altres i sovint també pel propi— porta a l’explotació de la creació, de les persones i del medi ambient, segons la cobdícia insaciable que considera tot desig com un dret i que tard o d’hora destruirà fins i tot qui viu sota el seu domini.

3. La força regeneradora del penediment i del perdó

Per això, la creació té la necessitat irrefrenable que es manifestin els fills de Déu, aquells que s’han convertit en una “nova creació”: «Els qui viuen en Crist són una creació nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2 Co 5, 17). En efecte, manifestant-se, també la creació pot “celebrar la Pasqua”: obrir-se al cel nou i a la terra nova (cf. Ap 21, 1). I el camí cap a la Pasqua ens crida precisament a restaurar el nostre rostre i el nostre cor de cristians, mitjançant el penediment, la conversió i el perdó, per poder viure tota la riquesa de la gràcia del misteri pasqual.

Aquesta “impaciència”, aquesta expectació de la creació trobarà compliment quan es manifestin els fills de Déu, és a dir, quan els cristians i tots els homes emprenguin amb decisió el “treball” que suposa la conversió. Tota la creació està cridada a sortir, juntament amb nosaltres, «de l'esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8, 21). La Quaresma és signe sacramental d’aquesta conversió, és una crida als cristians a encarnar el misteri pasqual de manera més intensa i concreta en la seva vida personal, familiar i social, en particular, mitjançant el dejuni, l’oració i l’almoina.

• Dejunar, o sigui, aprendre a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de “devorar-ho” tot, per sadollar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot curullar el buit del nostre cor. 
• Pregar per saber renunciar a la idolatria i a l’autosuficiència del nostre jo, i declarar-nos necessitats del Senyor i de la seva misericòrdia. 
• Donar almoina per sortir de la niciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres mateixos, i creure que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en aquest amor la veritable felicitat.

Estimats germans i germanes, la “Quaresma” del Fill de Déu va ser entrar al desert de la creació per fer que tornés a ser aquell jardí de la comunió amb Déu que era abans del pecat original (cf. Mc 1, 12-13; Is 51, 3). Que la nostra Quaresma suposi recórrer aquest mateix camí, per portar també l’esperança de Crist a la creació, que «serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8, 21). No deixem transcórrer en va aquest temps favorable. Demanem a Déu que ens ajudi a emprendre un camí de veritable conversió. Abandonem l’egoisme, la mirada fixa en nosaltres mateixos, i dirigim-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos proïsmes dels nostres germans i germanes que passen dificultats, i compartim-hi els nostres béns espirituals i materials. Així, acollint en el concret de la nostra vida la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seva força transformadora també sobre la creació.

Vaticà, 4 d’octubre de 2018 

Festa de sant Francesc d’Assís

Francesc

La Paraula és un do. L'altre és un do - Missatge de Quaresma 2017

Missatge del Papa Francesc per a la Quaresma 2017

"La Paraula és un do. L'altre és un do"

Traduït per @IgnasiMiranda

07/02/2017 

font: Radio Estel

Versió en PDF
Versió castellana

Estimats germans i germanes,

La Quaresma és un nou començament, un camí que ens porta a un destí segur: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps, rebem sempre una forta crida a la conversió: El cristià està cridat a tornar a Déu «de tot cor» (Jl 2,12), a no acontentar-se amb una vida mediocre, sinó a créixer en l'amistat amb el Senyor. Jesús és l'amic fidel que no ens abandona mai perquè, fins i tot quan pequem, espera pacientment que tornem a ell i, amb aquesta espera, manifesta la seva voluntat de perdonar (cf. Homilia, 8 gener 2016).

La Quaresma és un temps propici per intensificar la vida de l'esperit a través dels mitjans sants que l'Església ens ofereix: el dejuni, la pregària i l'almoina. A la base de tot, hi ha la Paraula de Déu, que se'ns invita a escoltar en aquest temps i a meditar més sovint. Concretament, voldria centrar-me aquí en la paràbola de l'home ric i el pobre Llàtzer (cf. Lc 16,19- 31).

Deixem-nos guiar per aquest relat tan significatiu, que ens dona la clau per entendre com hem de comportar-nos per aconseguir la veritable felicitat i la vida eterna, exhortant a una sincera conversió.

1. L'altre és un do. La paràbola comença presentant els dos personatges principals, però el pobre és el qui ve descrit amb més detall: Ell es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se; està tirat a la porta del ric i menja les engrunes que cauen de la seva taula, té nafres per tot el cos i els gossos vénen a llepar-les (cf. vv. 20-21).

El quadre és ombrívol i l'home, degradat i humiliat. L'escena resulta encara més dramàtica si considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que significa literalment «Déu ajuda». Aquest no és un personatge anònim, sinó que té trets precisos i es presenta com algú amb una història personal. Mentre per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar. Té un rostre. I com a tal, és un do, un tresor de valor incalculable, un ésser estimat, recordat per Déu, encara que la seva condició concreta sigui la d'un rebuig humà (cf. Homilia, 8 gener 2016). Llàtzer ens ensenya que l'altre és un do.

La justa relació amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre, a la porta del ric, no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és la d'obrir la porta del nostre cor a l'altre, perquè cada persona és un do, sigui veí nostre o un pobre desconegut.

La Quaresma és un temps propici per obrir la porta a qualsevol necessitat i reconèixer en ell o en ella el rostre de Crist. Cadascú de nosaltres els trobem en el nostre camí. Cada vida que trobem és un do i mereix acollida, respecte i amor. La Paraula de Déu ens ajuda a obrir els ulls per acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és feble. Però per fer això cal prendre seriosament també allò que l'Evangeli ens revela sobre l'home ric.

2. El pecat ens encega. La paràbola és despietada en mostrar les contradiccions en què es troba el ric (cf. v. 19). Aquest personatge, a diferència del pobre Llàtzer, no té un nom i se’l qualifica només de «ric». La seva opulència es manifesta en la roba que vesteix, d'un luxe exagerat. La porpra, en efecte, era molt valuosa, més que la plata i l'or, motiu pel qual estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jc 8,26). La tela era d'un lli especial que contribuïa a donar a l'aspecte un caràcter gairebé sagrat. Per tant, la riquesa d'aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera habitual cada dia: «festes esplèndides cada dia» (v. 19).

En ell s'albira de forma palesa la corrupció del pecat, que es realitza en tres moments successius: l'amor als diners, la vanitat i la supèrbia (cf. Homilia, 20 setembre 2013). L'apòstol Pau diu que «la cobdícia és l'arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d'enveges, plets i recels. Els diners poden arribar a dominar-nos fins al punt d’esdevenir un ídol tirànic (cf. Exh. Ap. Evangelii gaudium, 55).

En lloc de ser un instrument al nostre servei per fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, els diners poden sotmetre'ns, a nosaltres i a tothom, a una lògica egoista que no deixa lloc a l'amor i impedeix la pau. La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l'aparença, en fer veure als altres allò que ell es pot permetre. Però l'aparença amaga un buit interior. La seva vida està presonera de l'exterioritat, de la dimensió més superficial i efímera de l'existència (cf. ibíd., 62).

L’esglaó més baix d'aquesta decadència moral és la supèrbia. L'home ric es vesteix com si fos un rei. Simula les maneres d'un déu, oblidant que és simplement un mortal. Per a l'home corromput per l'amor a les riqueses, no hi ha altra cosa que el propi jo. És per això que les persones que hi ha al seu voltant no mereixen la seva atenció. El fruit de l'afecció als diners és una mena de ceguesa: El ric no veu el pobre famolenc, nafrat i postrat en la seva humiliació. Quan mirem aquest personatge, s'entén per què l'Evangeli condemna amb tanta claredat l'amor als diners: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè menysprearà un i estimarà l'altre; o, al contrari, es dedicarà al primer i no farà cas del segon. No podeu ser servidors de Déu i els diners»(Mt 6,24) 

3. La Paraula és un do. L'Evangeli del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos bé per a la Pasqua que s'acosta. La litúrgia del Dimecres de Cendra ens convida a viure una experiència semblant viscuda pel ric de manera molt dramàtica. El sacerdot, mentre imposa la cendra al cap, diu les següents paraules: «Recorda que ets pols i a la pols tornaràs». El ric i el pobre, en efecte, moren, i la part principal de la paràbola es desenvolupa en el més allá. Els dos personatges descobreixen de cop i volta que «sense res vam venir al món, i sense res ens anirem d'ell» (1 Tm 6,7). 

També la nostra mirada es dirigeix al més enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, anomenat «pare» (Lc 16,24.27), amb la qual cosa demostra que pertany al poble de Déu. Aquest aspecte fa que la seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s'havia dit res de la seva relació amb Déu. En efecte, no hi havia lloc per a Déu en la seva vida, ja que és ell mateix el seu únic déu. El ric només reconeix Llàtzer enmig dels turments de l'altra vida, i vol que sigui el pobre qui li alleugi el seu sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són semblants als que el ric hauria hagut de fer i no va realitzar mai. Abraham, però, li explica: «Fill, recorda que et van tocar béns en vida, i a Llàtzer, al seu torn, mals: per ell ha trobat consol i tu, sofriments» (v. 25). 

En el més enllà, es restableix una certa equitat, i els mals de la vida s'equilibren amb els béns. La paràbola es perllonga, i d'aquesta manera el seu missatge es dirigeix a tots els cristians. Efectivament el ric, com que els germans encara viuen, demana a Abraham que els enviï Llàtzer per avisar-los; però Abraham li respon: «Ja tenen Moisès i els profetes; que els escoltin» (v. 29). I davant l'objecció del ric, afegeix: «Si no escolten Moisès i els profetes, no faran cas ni que ressusciti un mort» (v. 31). D'aquesta manera, es descobreix el veritable problema del ric: L'arrel dels seus mals es troba en el fet de no parar oïda a la Paraula de Déu; concretament això el va portar a no estimar ja Déu i, per tant, a menysprear el proïsme. La Paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del germà. 

Estimats germans i germanes, la Quaresma és el temps propici per renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor, que va vèncer els enganys del temptador en els quaranta dies que va passar al desert, ens mostra el camí que cal seguir. Que l'Esperit Sant ens guiï a fer un veritable camí de conversió, per redescobrir el do de la Paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i servir Crist present en els germans necessitats. Animo tots els fidels a manifestar també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l'Església promouen en diferents parts del món, perquè augmenti la cultura de l’encontre en l'única família humana. Preguem els uns per altres perquè, participant de la victòria de Crist, sapiguem obrir les nostres portes als febles i als pobres. Aleshores viurem i donarem un testimoni ple de l'alegria de la Pasqua.

El Vaticà, 18 d’octubre de 2016, festa de Sant Lluc Evangelista

FRANCESC