‘LAUDATE DEUM’
Exhortació apostòlica sobre la crisi climàtica
a totes les persones de bona voluntat
-
1.
«Lloeu Déu per totes les seves criatures.» Aquesta era la invitació
que feia sant Francesc d’Assís amb la seva vida, els seus càntics, els
seus gestos. Així reprenia la proposta dels salms de la Bíblia i reproduïa
la sensibilitat de Jesús davant les criatures del seu Pare:
«Fixeu-vos com creixen els lliris del camp: no treballen ni filen,
però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no
anava vestit com cap d’ells»
(Mt 6,28-29).
«¿No es venen cinc ocells per dues monedes? Doncs bé, Déu no n’oblida
ni un de sol» (Lc 12,6).
Com no admirar aquesta tendresa de Jesús davant tots els éssers que ens
acompanyen en el nostre camí?
-
2. Han passat ja vuit anys des que
vaig publicar la carta encíclica Laudato si’, quan vaig voler
compartir amb tots vosaltres, germanes i germans del nostre sofert
planeta, les meves preocupacions més sentides sobre la cura de la nostra
casa comuna. Però, amb el pas del temps, m’adono que no reaccionem
suficientment, i el món que ens acull es va enfonsant i potser acostant-se
a un punt de ruptura. Més enllà d’aquesta possibilitat, és indubtable que
l’impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides de
moltes persones i famílies. En sentirem els efectes en els àmbits de la
salut, el treball, l’accés als recursos, l’habitatge, les migracions
forçades i en altres àmbits.
-
3. És un problema social global que
està íntimament relacionat amb la dignitat de la vida humana. Els bisbes
dels Estats Units van manifestar molt bé el sentit social de la nostra
preocupació pel canvi climàtic, que va més enllà d’un plantejament
merament ecològic, perquè
«la nostra cura per l’altre i la nostra cura per la terra estan
íntimament unides». «El canvi climàtic és un dels principals
desafiaments a què s’enfronten la societat i la comunitat mundial. Els
efectes del canvi climàtic els pateixen les persones més vulnerables,
tant a casa nostra com a la resta del món.»
[1]
En poques paraules ho van dir també els bisbes al Sínode per a l’Amazònia:
«Els atemptats contra la natura tenen conseqüències contra la vida
dels pobles.»
[2]
I per a expressar de manera contundent que ja no es tracta d’una qüestió
secundària o ideològica sinó d’un drama que ens fa mal a tots, els bisbes
africans van afirmar que el canvi climàtic posa de manifest
«un impactant exemple de pecat estructural»
[3].
-
4. La reflexió i les informacions
que podem recollir d’aquests darrers vuit anys ens permeten precisar i
completar el que podíem afirmar temps enrere. Per aquesta raó, i perquè la
situació es torna més imperiosa encara, he volgut compartir amb vosaltres
aquestes pàgines.
1. La Crisi Climàtica Global
-
5. Per més que es pretengui
negar-los, amagar-los, dissimular-los o relativitzar-los, els senyals del
canvi climàtic hi són, cada vegada més evidents. Ningú no pot ignorar que
els darrers anys hem estat testimonis de fenòmens extrems, de períodes
freqüents de calor inusual, de sequera i d’altres gemecs de la terra que
són només algunes expressions palpables d’una malaltia silenciosa que ens
afecta a tots. És cert que no totes les catàstrofes es poden atribuir al
canvi climàtic global. Això no obstant, sí que es pot verificar que
determinats canvis en el clima provocats per la humanitat augmenten
notablement la probabilitat de fenòmens extrems cada vegada més freqüents
i més intensos. Per això sabem que cada vegada que augmenta la temperatura
global en 0,5 graus centígrads, augmenten també la intensitat i la
freqüència de grans pluges i inundacions en algunes zones, de sequeres
severes en altres, de calors extremes a certes regions i de grans nevades
en altres. [4] Si fins ara podíem
tenir onades de calor algunes vegades a l’any, què passaria amb l’augment
de la temperatura global d’1,5 graus centígrads que estem a punt de tenir?
Aquestes onades de calor seran molt més freqüents i més intenses. Si
s’arriben a superar els 2 graus es fondrien totalment les capes de gel de
Groenlàndia i de bona part de l’Antàrtida,
[5] amb enormes i gravíssimes
conseqüències per a tothom.
Resistències I Confusions.
-
6. En els darrers anys no hi han
faltat persones que han pretès minimitzar aquesta constatació. Esmenten
suposades dades científicament sòlides, com el fet que el planeta sempre
ha tingut i tindrà períodes de refredament i d’escalfament. Obliden
esmentar una altra dada rellevant: que el que estem verificant ara és una
inusual acceleració de l’escalfament, a una velocitat tan alta que n’hi ha
prou amb una sola generació —no segles ni mil·lennis— per a constatar-ho.
L’augment del nivell del mar i la fusió de les glaceres les pot percebre
fàcilment una persona al llarg de la vida, i probablement en pocs anys
moltes poblacions hauran de traslladar les seves cases per aquesta raó.
-
7. Per a ridiculitzar els qui parlen
de l’escalfament global, es recorre al fet que es constaten també freds
extrems. S’oblida que aquest i altres símptomes extraordinaris no són res
més que algunes expressions alternatives de la mateixa causa: el
desequilibri global provocat per l’escalfament del planeta. Tant les
sequeres com les inundacions, els llacs que s’assequen o les poblacions
arrasades per sismes submarins o per aiguats, tenen bàsicament el mateix
origen. Per altra banda, si parlem d’un fenomen global no el podem
confondre amb esdeveniments transitoris i canviants, que s’expliquen en
bona part a partir de factors locals.
-
8. La manca d’informació porta a
identificar grans projeccions climàtiques que cobreixen períodes llargs
—parlem almenys de dècades— amb previsions meteorològiques que poden
abastar unes poques setmanes com a màxim. Quan parlem del canvi climàtic
ens referim a una realitat global —amb variacions locals constants— que
persisteix durant algunes dècades.
-
9. Amb la pretensió de simplificar
la realitat, no falten els qui responsabilitzen els pobres perquè tenen
molts fills i pretenen resoldre-ho mutilant les dones dels països menys 2
desenvolupats. Com sempre, sembla que la culpa és dels pobres. Però la
realitat és que un baix percentatge més ric del planeta contamina més que
el 50% més pobre de tota la població mundial, i que l’emissió per càpita
dels països més rics és moltes vegades més gran que la dels més pobres. 6
No hem d’oblidar que l’Àfrica, que té més de la meitat de les persones més
pobres del planeta, és responsable d’una mínima part de les emissions
històriques.
-
10. També s’acostuma a dir que els
esforços per a mitigar el canvi climàtic, reduint l’ús de combustibles
fòssils i desenvolupant formes d’energia més netes, provocarà una reducció
dels llocs de treball. El que està passant és que milions de persones
perden la feina a causa de les diferents conseqüències del canvi climàtic:
tant l’augment del nivell del mar com les sequeres i molts altres fenòmens
que afecten el planeta, han deixat molta gent a la deriva. Per altra part,
la transició cap a formes renovables d’energia, ben gestionada, així com
tots els esforços d’adaptació als danys del canvi climàtic, són capaços de
generar innombrables llocs de treball en diferents sectors. Per això és
necessari que els polítics i els empresaris se n’ocupin de seguida.
Les Causes Humanes.
-
11. Ja no es pot dubtar de l’origen
humà —“antròpic”— del canvi climàtic. Vegem per què. La concentració de
gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera, que provoquen l’escalfament
de la terra, es va mantenir estable fins al segle XIX, per sota de les 300
parts per milió en volum. Però a mitjan segle XIX, en coincidència amb el
desenvolupament industrial, van començar a créixer les emissions. En els
darrers cinquanta anys l’augment s’ha accelerat notablement, com ho ha
certificat l’observatori de Mauna Loa, que pren mesures diàries de diòxid
de carboni des de l’any 1958. Quan escrivia la Laudato si’ es va assolir
el màxim històric —400 parts per milió— fins arribar, el juny de 2023, a
les 423 parts per milió. [7] Més del
42% del total de les emissions netes a partir de l’any 1850 es van produir
després de 1990. [8].
-
12. Al mateix temps verifiquem que
en els darrers cinquanta anys la temperatura ha augmentat a una velocitat
inèdita, sense precedents en els darrers dos mil anys. En aquest període
la tendència ha estat d’un escalfament de 0,15 graus centígrads per
dècada, el doble del que va passar en els darrers 150 anys. Des de 1850
fins avui la temperatura global ha augmentat 1,1 graus centígrads, fenomen
que s’amplifica a les àrees polars. A aquest ritme, és possible que en deu
anys assolim el límit màxim global desitjable d’1,5 graus centígrads.
[9] L’augment no s’ha donat només a
la superfície terrestre, sinó també a alguns quilòmetres cap amunt, a
l’atmosfera, a la superfície dels oceans i fins i tot a centenars de
metres de profunditat. Així s’ha incrementat a més l’acidificació dels
mars i se n’han reduït els nivells d’oxigen. Les glaceres retrocedeixen,
disminueix la cobertura nevosa i puja constantment el nivell del mar.
[10].
-
13. No és possible amagar la
coincidència d’aquests fenòmens climàtics globals amb el creixement
accelerat de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, sobretot des de
mitjans del segle XX. Una aclaparadora majoria de científics
especialitzats en clima sostenen aquesta correlació i només un ínfim
percentatge intenta negar-ne l’evidència. Lamentablement la crisi
climàtica no és precisament un assumpte que interessi als grans poders
econòmics, preocupats pel rèdit més gran possible amb el menor cost i en
el temps més curt que es pugui.
-
14. Em veig obligat a fer aquestes
precisions, que poden semblar òbvies, a causa de certes opinions
despectives i poc racionals que trobo fins i tot dins l’Església catòlica.
Però ja no podem dubtar que la raó de la inusual velocitat d’aquests
canvis perillosos és un fet innegable: els enormes desenvolupaments que
tenen a veure amb la desbocada intervenció humana sobre la natura en els
dos últims segles. Els elements d’origen natural que acostumen a provocar
l’escalfament, com les erupcions volcàniques i d’altres, són insuficients
per a explicar la proporció i la velocitat dels canvis de les darreres
dècades. [11]. L’evolució de les
temperatures mitjanes superficials no se sosté sense l’efecte de l’augment
dels gasos d’efecte hivernacle.
Danys I Riscos.
-
15. Algunes manifestacions d’aquesta
crisi climàtica ja són irreversibles almenys per a centenars d’anys, com
l’augment de la temperatura global dels oceans, l’acidificació i la
disminució de l’oxigen. Les aigües oceàniques tenen una inèrcia tèrmica i
es requereixen segles per a normalitzar la temperatura i la salinitat,
cosa que afecta la supervivència de moltes espècies. Aquest és un signe
entre molts altres que les altres criatures d’aquest món han deixat de ser
companys de camí per a esdevenir les nostres víctimes.
-
16. Cal dir el mateix del procés que
porta a la disminució del gel continental. La fusió dels pols no es pot
revertir durant centenars d’anys. Pel que fa al clima, hi ha factors que
continuen endavant durant molt de temps, independentment dels fets que els
hagin desencadenat. Per això ja no podem aturar l’enorme mal que hem
causat. Només som a temps d’evitar danys encara més dramàtics.
-
17. Alguns diagnòstics apocalíptics
poden semblar poc racionals o insuficientment fonamentats. Això no ens
hauria de portar a ignorar que la possibilitat d’arribar a un punt crític
és real. Petits canvis poden provocar canvis importants, imprevistos i
potser ja irreversibles, a causa dels factors d’inèrcia. Això acabaria
desencadenant una sèrie d’esdeveniments en cascada. En un cas així sempre
s’arribarà tard, perquè cap intervenció no pot aturar el procés ja
iniciat. D’allí no es pot tornar enrere. No podem afirmar amb certesa que
en les condicions actuals això passi. Sí que és segur que no deixa de ser
una possibilitat si tenim en compte els fenòmens ja en curs que
“sensibilitzen” el clima, com per exemple la disminució dels casquets
polars, les modificacions de fluxos oceànics, la desforestació de les
selves tropicals, la fusió del permafrost a Rússia, etc.
[12].
-
18. Per tant, és urgent una mirada
més àmplia que ens permeti no sols admirar-nos de les meravelles del
progrés, sinó també prestar atenció a altres efectes que probablement no
es podien ni imaginar un segle enrere. No se’ns demana res més que una
mica de responsabilitat davant l’herència que deixarem després del nostre
pas per aquest món.
-
19. Finalment, podem afegir que la
pandèmia de la covid-19 ha constatat l’estreta relació de la vida humana
amb la dels altres éssers vivents i amb el medi ambient. Però especialment
ha confirmat que el que passa a qualsevol lloc del món té repercussions a
2. El Creixent Paradigma Tecnocràtic
-
20. A la Laudato si’ vaig oferir una
breu explicació sobre el paradigma tecnocràtic que hi ha al darrere del
procés actual de degradació de l’ambient. És “una manera d’entendre la
vida i l’acció humana que s’ha desviat i que contradiu la realitat fins
malmetre-la”. [13] En el fons
consisteix a pensar «com si la realitat, el bé i la veritat brotessin
espontàniament del mateix poder tecnològic i econòmic». 14 Com a
conseqüència lògica, «d’aquí es passa fàcilment a la idea d’un creixement
infinit o il·limitat, que ha entusiasmat economistes, financers i
tecnòlegs». [15].
-
21. Durant els darrers anys hem
pogut confirmar aquest diagnòstic alhora que hem assistit a un nou avenç
del paradigma esmentat. La intel·ligència artificial i les darreres
novetats tecnològiques parteixen de la idea d’un ésser humà sense cap
límit, les capacitats i possibilitats del qual podrien ser ampliades fins
a l’infinit gràcies a la tecnologia. Així, el paradigma tecnocràtic es
retroalimenta monstruosament.
-
22. No hi ha dubte que els recursos
naturals que requereix la tecnologia, com el liti, el silici i molts
altres no són il·limitats, però el problema més gran és la ideologia
subjacent a una obsessió: augmentar el poder humà més enllà de
l’imaginable, davant del qual la realitat no humana és un mer recurs al
seu servei. Tot allò que existeix deixa de ser un do que s’agraeix, es
valora i es cuida, i es converteix en un esclau, una víctima de qualsevol
caprici de la ment humana i les seves capacitats.
-
23. Provoca calfreds advertir que
les capacitats ampliades per la tecnologia «donen als qui tenen el
coneixement, i sobretot el poder econòmic per a utilitzar-lo, un domini
impressionant sobre el conjunt de la humanitat i del món sencer». «Mai la
humanitat no havia tingut tant de poder sobre ella mateixa i res no
garanteix que el farà servir bé, sobretot si es pren en consideració la
manera com l’està emprant [...]. En mans de qui està i pot arribar a estar
tant de poder? És tremendament perillós que resideixi en una petita part
de la humanitat.» [16].
Repensar El Nostre Ús Del Poder.
-
24. No tots els augments de poder
són un progrés per a la humanitat. Només cal pensar en les tecnologies
“admirables” que van ser utilitzades per a delmar poblacions, llançar
bombes atòmiques, aniquilar grups ètnics. Van ser moments històrics en què
l’admiració davant el progrés no deixava veure com n’eren, d’horrorosos,
els efectes. Però aquest risc sempre és present, perquè «l’immens
creixement tecnològic no ha anat acompanyat d’un desenvolupament de
l’ésser humà en responsabilitat, valors, consciència». «Està nu i exposat
enfront del seu propi poder que continua creixent, sense tenir els
elements per a controlar-lo. Pot disposar de mecanismes superficials, però
podem sostenir que li manquen una ètica sòlida, una cultura i una
espiritualitat que realment el limitin i el continguin en una abnegació
lúcida.» [17] No és estrany que un
poder tan gran en mans com aquestes sigui capaç de destruir la vida,
mentre la matriu de pensament pròpia del paradigma tecnocràtic ens encega
i no ens permet advertir aquest gravíssim problema de la humanitat actual.
-
25. En contra d’aquest paradigma
tecnocràtic diem que el món que ens envolta no és un objecte
d’aprofitament, d’ús desenfrenat, d’ambició il·limitada. Ni tan sols podem
dir que la natura sigui un mer “marc” on desenvolupem la nostra vida i els
nostres projectes, perquè «hi estem inclosos, en som part i estem
interpenetrats», [18] de manera que
«el món no es contempla des de fora sinó des de dins».
[19].
-
26. Això mateix exclou la idea que
l’ésser humà sigui un estrany, un factor extern només capaç de fer malbé
l’ambient. Ha de ser considerat part de la naturalesa. La vida, la
intel·ligència i la llibertat humanes integren la naturalesa que enriqueix
el nostre planeta i són part de les seves forces internes i del seu
equilibri.
-
27. Per això un ambient sa també és
producte de la interacció de l’ésser humà amb l’ambient, com passa a les
cultures indígenes i com ha passat durant segles a diferents regions de la
terra. Els grups humans moltes vegades han “creat” l’ambient,
[20] l’han remodelat d’alguna
manera sense destruir-lo ni posar-lo en perill. El gran problema actual és
que el paradigma tecnocràtic ha destrossat aquesta sana i harmònica
relació. De tota manera, la indispensable superació d’aquest paradigma tan
nociu i destructiu no es trobarà en una negació de l’ésser humà, sinó que
inclou la interacció dels sistemes naturals “amb els sistemes socials”.
[21].
-
28. Ens cal repensar entre tots la
qüestió del poder humà, quin n’és el significat, quins en són els límits.
Perquè el nostre poder ha augmentat frenèticament en poques dècades. Hem
fet progressos tecnològics impressionants i sorprenents, i no advertim que
alhora ens convertim en éssers altament perillosos, capaços de posar en
risc la vida de molts éssers i la nostra pròpia supervivència. Es pot
repetir avui amb la ironia de Soloviev: «Un segle molt avançat que li
havia tocat també ser l’últim.»
[22] Cal lucidesa i honestedat per
a reconèixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren
en contra nostra. [23]
El Fibló Ètic
-
29. La decadència ètica del poder
real es disfressa de màrqueting i d’informació falses, mecanismes útils en
mans dels qui tenen més recursos per a incidir en l’opinió pública a
través d’ells. Amb l’ajuda d’aquests mecanismes, quan es pensa iniciar un
projecte amb un fort impacte sobre l’ambient i els efectes contaminants
alts, s’il·lusiona els pobladors de la zona parlant del progrés local que
es podrà generar o de les possibilitats econòmiques, laborals i de
promoció humana que això significarà per als seus fills. Però en realitat
no sembla que els interessi de debò el futur d’aquestes persones, perquè
no se’ls diu amb claredat que darrere d’aquest projecte els quedaria una
terra arrasada; unes condicions molt més desfavorables per a viure i
prosperar; una regió desolada, menys habitable, sense vida i sense la joia
de la convivència i de l’esperança; a més del dany global que acaba
perjudicant molta més gent.
-
30. Només cal pensar en l’efímer
entusiasme dels diners rebuts a canvi d’un lloc per a dipositar-hi residus
tòxics. La casa comprada amb aquests diners es va convertir en una tomba a
causa de les malalties que s’hi van desencadenar. I no parlo mogut per una
imaginació desbordada, sinó a partir d’un fet que hem viscut. Es podria
dir que es tracta d’un exemple extrem, però no es pot parlar aquí de danys
“menors”, perquè és precisament la suma de molts danys que es consideren
tolerables allò que ens acaba portant a la situació en què ara ens trobem.
-
31. Aquesta situació no sols té a
veure amb la física o la biologia, sinó també amb l’economia i la nostra
manera de concebre-la. La lògica del màxim benefici amb el menor cost,
disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries,
converteix en impossible qualsevol preocupació sincera per la casa comuna
i qualsevol inquietud per a promoure els descartats de la societat. En els
darrers anys hem vist que, atordits i extasiats davant les promeses de
molts falsos profetes, a vegades els pobres mateixos cauen en l’engany
d’un món que no es construeix per a ells.
-
32. Es desenvolupen plantejaments
equivocats al voltant de l’anomenada “meritocràcia”, convertida en un
“merescut” poder humà al qual tot s’ha de sotmetre, en un domini dels que
van néixer amb millors condicions de desenvolupament. Una cosa és un
plantejament sa sobre el valor de l’esforç, el desenvolupament de les
pròpies capacitats i un esperit lloable d’iniciativa, però si no es cerca
una igualtat real d’oportunitats això es converteix fàcilment en una
pantalla que consolida més encara els privilegis d’uns pocs amb més poder.
Dins aquesta lògica perversa, ¿què els importa el mal a la casa comuna si
ells se senten segurs sota la suposada armadura dels recursos econòmics
que han aconseguit amb la seva capacitat i amb el seu esforç?
-
33. En la seva consciència, i davant
el rostre dels fills que pagaran el mal de les seves accions, sorgeix la
pregunta pel sentit: quin sentit té la meva vida, quin sentit té el meu
pas per aquesta terra, quin sentit tenen, en definitiva, la meva feina i
el meu esforç?
3. La Debilitat De La Política Internacional
-
34. Mentre «la història dona senyals
d’estar tornant enrere, [...] cada generació ha de fer seves les lluites i
els èxits de les generacions passades i portar-les a metes més altes
encara». «És el camí. El bé, com també l’amor, la justícia i la
solidaritat, no s’assoleixen d’una vegada per sempre; s’han d’estar
conquerint cada dia.» [24] Per tal
que hi hagi avenços sòlids i duradors, em permeto insistir que «s’han
d’afavorir els acords multilaterals entre els Estats».
[25]
-
35. No és convenient confondre el
multilateralisme amb una autoritat mundial concentrada en una persona o en
una elit amb un poder excessiu: «Quan es parla de la possibilitat d’alguna
forma d’autoritat mundial regulada pel dret, no necessàriament s’ha de
pensar en una autoritat personal.»
[26] Parlem sobretot
d’«organitzacions mundials més eficaces, dotades d’autoritat per assegurar
el bé comú mundial, l’erradicació de la fam i la misèria i la defensa
certa dels drets humans fonamentals».
[27] La qüestió és que han d’estar
dotades d’autoritat real de manera que es pugui “assegurar” el compliment
d’alguns objectius irrenunciables. D’aquesta manera es donaria lloc a un
multilateralisme que no depengui de les circumstàncies polítiques
canviants o dels interessos d’uns quants i que tingui una eficàcia
estable.
-
36. Continua sent lamentable que les
crisis mundials siguin desaprofitades quan serien l’ocasió per a provocar
canvis saludables. [28] És el que
va passar en la crisi financera de 2007-2008 i ha tornat a esdevenir-se en
la crisi de la covid-19. Perquè «les veritables estratègies que es van
desenvolupar posteriorment en el món es van orientar a més individualisme,
a més desintegració, a més llibertat per als veritables poderosos que
sempre troben la manera de sortir indemnes».
[29]
Reconfigurar El Multilateralisme
-
37. Més que salvar el vell
multilateralisme, sembla que el desafiament actual és reconfigurar-lo i
recrear-lo tenint en compte la nova situació mundial. Us convido a
reconèixer que «moltes agrupacions i organitzacions de la societat civil
ajuden a pal·liar les debilitats de la Comunitat internacional, la seva
falta de coordinació en situacions complexes, la seva falta d’atenció
respecte a drets humans». [30] Per
exemple, el procés d’Ottawa contra l’ús, la producció i la fabricació de
les mines antipersona és un exemple que mostra com la societat civil amb
les seves organitzacions és capaç de crear dinàmiques eficients que les
Nacions Unides no aconsegueixen. D’aquesta manera, el principi de
subsidiarietat també s’aplica a la relació global-local.
-
38. A mitjà termini, la
globalització afavoreix els intercanvis culturals espontanis, més
coneixement mutu i camins d’integració de les poblacions que acabin
provocant un multilateralisme “des de baix” i no simplement decidit per
les elits del poder. Les exigències que brollen des de baix a tot el món,
on persones compromeses dels països més diversos s’ajuden i s’acompanyen,
poden acabar pressionant els factors de poder. Cal esperar que això passi
pel que fa a la crisi climàtica. Per això reitero que «si els ciutadans no
controlen el poder polític —nacional, regional i municipal—, tampoc no és
possible un control dels danys ambientals».
[31]
-
39. La cultura postmoderna va
generar una nova sensibilitat envers els qui són més febles i menys dotats
de poder. Això es connecta amb la meva insistència en la carta encíclica
Fratelli tutti sobre la primacia de la persona humana i la defensa de la
seva dignitat més enllà de qualsevol circumstància. És una altra manera de
convidar el multilateralisme amb vista a resoldre els problemes reals de
la humanitat, procurant abans de res el respecte a la dignitat de les
persones de manera que l’ètica prevalgui per damunt de les conveniències
locals o circumstancials.
-
40. No es tracta de reemplaçar la
política, perquè per altra part les potències emergents estan esdevenint
cada cop més rellevants i de fet són capaces d’obtenir resultats
importants en la resolució de problemes concrets, com algunes ho han
demostrat durant la pandèmia. Precisament el fet que les respostes als
problemes puguin venir de qualsevol país, encara que sigui petit, acaba
presentant el multilateralisme com un camí inevitable.
-
41. La vella diplomàcia, també en
crisi, continua mostrant la importància i la necessitat de la
multilateralitat. Encara no s’ha aconseguit generar un model de diplomàcia
multilateral que respongui a la nova configuració del món, però si sap
reformular-se, ha de ser part de la solució, perquè l’experiència de
segles tampoc no pot ser rebutjada.
-
42. El món està esdevenint tan
multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació
efectiva. No és suficient pensar en els equilibris de poder sinó que també
s’ha de pensar en la necessitat de donar resposta als nous desafiaments i
reaccionar amb mecanismes globals davant els reptes ambientals, sanitaris,
culturals i socials, especialment per a consolidar el respecte als drets
humans més elementals, als drets socials i a la cura de la casa comuna. Es
tracta d’establir regles globals i eficients que permetin garantir aquesta
protecció mundial.
-
43. Tot això suposa generar un nou
procediment de presa de decisions i de legitimació d’aquestes decisions,
perquè el que s’ha establert fa diverses dècades no és suficient ni sembla
eficaç. En aquest marc necessàriament es requereixen espais de conversa,
consulta, arbitratge, resolució dels conflictes, supervisió i, en
definitiva, una mena de més “democratització” en l’àmbit global perquè
s’expressin i s’incorporin les diferents situacions. Ja no ens servirà
sostenir institucions per a preservar els drets dels més forts sense tenir
cura dels de tots.
4. Les Conferències Sobre El Clima: Avenços I
Fracassos
-
44. Des de fa dècades, representants
de més de 190 països es reuneixen periòdicament per a tractar la qüestió
climàtica. La Conferència de Rio de Janeiro de 1992 va portar a l’adopció
de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic
(CMNUCC), un tractat que va entrar en vigor quan es van assolir les
ratificacions necessàries dels països signants l’any 1994. Aquests Estats
es reuneixen cada any a la Conferència de les Parts (COP), el màxim
organisme per a la presa de decisions. Algunes van ser fracassos, com la
de Copenhaguen (2009), mentre que altres van permetre fer passos
importants, com la COP3 de Kyoto (1997). El seu valuós Protocol és el que
va posar com a objectiu reduir les emissions complexes de gasos amb efecte
hivernacle un 5% respecte del 1990. El termini era l’any 2012, però
evidentment no es va complir.
-
45. Totes les parts es comprometien
a més a implementar programes d’adaptació per a reduir els efectes del
canvi climàtic ja en curs. També es preveia una ajuda per a cobrir els
costos d’aquestes mesures als països en vies de desenvolupament. El
Protocol en realitat va entrar en vigor l’any 2005.
-
46. Posteriorment es va proposar un
mecanisme relatiu a les pèrdues i els danys (loss and damage) causats pel
canvi climàtic, que reconeix com a principals responsables els països més
rics i procura compensar els danys i les pèrdues que el canvi climàtic
produeix als països més vulnerables. No es tracta ja de finançar
“l’adaptació” d’aquests països sinó de compensar-los pels danys ja
soferts. Aquesta qüestió va ser objecte d’importants discussions a
diferents COP.
-
47. La COP21 de París (2015) va ser
un altre moment significatiu, perquè va generar un acord que va involucrar
tothom. Es pot considerar un nou començament, tenint en compte
l’incompliment dels objectius plantejats en l’etapa anterior. L’acord va
entrar en vigor el 4 de novembre de 2016. Si bé és un Acord vinculant, no
totes les prescripcions són obligacions en sentit estricte i algunes donen
lloc a una àmplia discrecionalitat. Per altra part, fins i tot per a les
obligacions incomplertes no es preveuen estrictament sancions ni hi ha
instruments eficaços per a garantir-ne el compliment. Preveu també formes
de flexibilitat per a països en vies de desenvolupament.
-
48. L’Acord de París presenta un
gran objectiu a llarg termini: mantenir l’augment de les temperatures
mitjanes globals per sota dels 2 graus respecte als nivells
preindustrials, tot intentant baixar fins a 1,5 graus. Encara s’està
treballant per a consolidar pràctiques concretes de monitorització i
facilitar criteris generals que permetin comparar els objectius dels
diferents països. Això dificulta una valoració més objectiva
(quantitativa) dels resultats reals.
-
49. Després d’algunes Conferències
amb escassos resultats, i de la decepció de la COP25 de Madrid (2019),
s’esperava revertir aquesta inèrcia a la COP26 de Glasgow (2021).
Bàsicament, el seu resultat va ser rellançar l’Acord de París, que s’havia
posat en dubte pels condicionaments i els efectes de la pandèmia. Per
altra banda, van abundar les “exhortacions”, la incidència real de les
quals era poc previsible. Les propostes tendents a assegurar una transició
ràpida i efectiva cap a formes alternatives d’energia menys contaminants
no van poder avançar.
-
50. La COP27 de Sharm El Sheikh
(2022) va estar des de l’inici amenaçada per la situació que va crear la
invasió a Ucraïna, que va ocasionar una important crisi econòmica i
energètica. L’ús del carbó va augmentar i tots volien assegurar-se’n
l’abastament. Els països en vies de desenvolupament consideraven una
prioritat urgent accedir a l’energia i a les possibilitats de
desenvolupament. Es va reconèixer clarament que en realitat els
combustibles fòssils proveeixen encara el 80% de l’energia mundial i que
el seu ús continua augmentant.
-
51. Aquesta Conferència egípcia va
ser un exemple més de la dificultat de les negociacions. Es podria dir que
va produir almenys un avenç en la consolidació del sistema de finançament
per “les pèrdues i els danys” als països més afectats pels desastres
climàtics. Això semblava donar nova veu i més participació als països en
vies de desenvolupament. Però fins i tot en aquesta qüestió molts punts
van quedar imprecisos, sobretot la responsabilitat concreta dels països
que han de fer una aportació.
-
52. Avui podem continuar afirmant
que «els acords han tingut un baix nivell d’implementació perquè no es van
establir mecanismes de control adequats, de revisió periòdica i de punició
dels incompliments». «Els principis enunciats continuen reclamant camins
eficaços i àgils d’execució pràctica.»
[32] Per altra part, «les
negociacions internacionals no poden avançar significativament per les
posicions dels països que privilegien els seus interessos nacionals per
damunt del bé comú global. Els qui sofriran les conseqüències que
nosaltres intentem dissimular recordaran aquesta falta de consciència i de
responsabilitat.» [33]
5. Què Se N’espera, De La COP28 De Dubai?
-
53. Els Emirats Àrabs Units
acolliran la propera Conferència de les Parts (COP28). És un país del Golf
Pèrsic que es caracteritza per ser un gran exportador d’energies fòssils,
tot i que ha fet importants inversions en energies renovables.
Mentrestant, les empreses de gas i petroli ambicionen nous projectes allí
per a ampliar més encara la producció. Dir que no hi ha res per esperar
seria un acte suïcida, perquè implicaria exposar a tota la humanitat,
especialment els més pobres, als pitjors impactes del canvi climàtic.
-
54. Si confiem en la capacitat de
l’ésser humà de transcendir els seus petits interessos i de pensar en
gran, no podem deixar de somiar que aquesta COP28 doni lloc a una marcada
acceleració de la transició energètica, amb compromisos efectius i
susceptibles d’un monitoratge permanent. Aquesta Conferència pot ser un
punt d’inflexió, que mostri que tot el que s’ha fet des de 1992 anava de
debò i va valer la pena, o serà una gran decepció i posarà en risc el que
s’hagi pogut aconseguir de bo fins ara.
-
55. Malgrat tantes negociacions i
acords, les emissions globals han continuat creixent. És veritat que es
pot afirmar que sense aquests acords haurien crescut encara més. Però en
altres temes relacionats amb el medi ambient, quan hi va haver voluntat,
es van obtenir resultats molt significatius, com va passar amb la
protecció de la capa d’ozó. En canvi, la transició cap a energies netes
com l’eòlica i la solar, abandonant els combustibles fòssils, no va a la
velocitat necessària. Per tant, el que s’està fent corre el risc
d’interpretar-se només com un joc per a distreure.
-
56. Necessitem superar la lògica
d’aparèixer com éssers sensibles al problema i al mateix temps no tenir la
valentia de fer canvis substancials. Sabem que, a aquest ritme, només en
pocs anys superarem el límit màxim desitjable d’1,5 graus centígrads i en
poc temps més podríem arribar als 3 graus, amb un risc alt d’assolir un
punt crític. Encara que no s’arribés a aquest punt de no retorn, la
veritat és que les conseqüències serien desastroses i s’haurien de prendre
mesures de manera precipitada, amb costos enormes i amb conseqüències
econòmiques i socials gravíssimes i intolerables. Si les mesures que
prenem ara tenen costos, molt més pesats seran com més esperem.
-
57. Considero imprescindible
insistir en el fet que «buscar només un remei tècnic per a cada problema
ambiental que sorgeixi és aïllar coses que en realitat estan
entrellaçades, i amagar els veritables i més profunds problemes del
sistema mundial». [34] És veritat
que són necessaris els esforços d’adaptació davant dels mals que són
irreversibles a curt termini. També són positives algunes intervencions i
avenços tecnològics que permetin absorbir o capturar els gasos emesos.
Però correm el risc de quedar-nos enganxats en la lògica de sargir, posar
pedaços, lligar amb cordills, mentre per sota avança un procés de
deteriorament que continuem alimentant. Suposar que qualsevol problema
futur podrà ser resolt amb noves intervencions tècniques és un pragmatisme
fatal, destinat a provocar un efecte bola de neu.
-
58. Acabem d’una vegada amb les
burles irresponsables que presenten aquest tema com una cosa només
ambiental, “verda”, romàntica, sovint ridiculitzada per interessos
econòmics. Admetem finalment que és un problema humà i social en un sentit
ampli i a diferents nivells. Per això cal una implicació de tots.
Normalment criden l’atenció a les Conferències sobre el clima les accions
de grups que són criticats com a “radicalitzats”. Però en realitat ells
cobreixen un buit de la societat sencera, que hauria d’exercir una sana
“pressió”, perquè a cada família correspon pensar que està en joc el futur
dels seus fills.
-
59. Si hi ha un interès sincer per
aconseguir que la COP28 sigui històrica, que ens honri i ennobleixi com a
éssers humans, llavors només cal esperar formes vinculants de transició
energètica que tinguin tres característiques: que siguin eficients, que
siguin obligatòries i que es puguin monitoritzar fàcilment. Això per a
aconseguir que s’iniciï un nou procés destacat per tres aspectes: que
sigui dràstic, intens i compti amb el compromís de tothom. No és el que ha
passat en el camí recorregut fins ara, i només amb aquest procés es podria
recuperar la credibilitat de la política internacional, perquè únicament
així serà possible reduir notablement el diòxid de carboni i evitar a
temps els mals pitjors.
-
60. Esperem que tots els qui
intervinguin siguin estrategs capaços de pensar en el bé comú i en el
futur dels seus fills, més que no pas en interessos circumstancials
d’alguns països o empreses. Així podran mostrar la noblesa de la política
i no pas la seva vergonya. Als poderosos m’atreveixo a repetir-los aquesta
pregunta: «Per què es vol preservar avui un poder que serà recordat per la
seva incapacitat d’intervenir quan era urgent i necessari fer- ho?»
[35]
6. Les Motivacions Espirituals
-
61.
Als fidels catòlics no vull deixar de recordar-los les motivacions que
brollen de la pròpia fe. Encoratjo els germans i les germanes d’altres
religions a fer el mateix, perquè sabem que la fe autèntica no sols dona
forces al cor humà, sinó que transforma la vida sencera, transfigura els
objectius propis, il·lumina la relació amb els altres i els llaços amb tot
allò creat.
A La Llum De La Fe
-
62. La Bíblia narra que «Déu veié
que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). D’Ell és «la terra i amb
tot el que conté» (Dt 10,14). Per això Ell ens diu: «Les terres no es
poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi
vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters» (Lv 25,23).
Aleshores, «aquesta responsabilitat davant una terra que és de Déu implica
que l’ésser humà, dotat d’intel·ligència, respecti les lleis de la natura
i els equilibris delicats entre els éssers d’aquest món».
[36]
-
63. Per altra banda, «el conjunt de
l’univers, amb les seves múltiples relacions, mostra millor la inesgotable
riquesa de Déu». Per tant, per a ser savis, «necessitem captar la
diversitat de les coses en les seves múltiples relacions».
[37] En aquest camí de saviesa, no
és irrellevant per a nosaltres que desapareguin moltes espècies i que la
crisi climàtica posi en risc la vida de molts éssers.
-
64. Jesús «podia invitar els altres
a estar atents a la bellesa que hi ha en el món perquè ell mateix estava
en contacte permanent amb la natura i li prestava una atenció plena
d’afecte i admiració». «Quan recorria cada racó de la seva terra s’aturava
a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus
deixebles a reconèixer en les coses un missatge diví.»
[38]
-
65. Al mateix temps, «les criatures
d’aquest món ja no se’ns presenten com una realitat merament natural,
perquè el Ressuscitat les embolcalla misteriosament i les orienta a un
destí de plenitud». «Les flors del camp mateix i els ocells que ell va
contemplar admirat amb els seus ulls humans, ara són plens de la seva
presència lluminosa.» [39] Si
«l’univers es desenvolupa en Déu, que l’omple completament, llavors hi ha
un misteri en contemplar una fulla, un camí, la rosada, el rostre d’un
pobre».[40] El món canta un Amor
infinit, com podem no cuidar-lo?
Caminar En Comunió I Amb Responsabilitat
-
66. Déu ens ha unit a totes les
seves criatures. Tot i això, el paradigma tecnocràtic ens pot aïllar del
món que ens envolta, i ens enganya fent-nos oblidar que tot el món és una
“zona de contacte”. [41]
-
67. La cosmovisió judeocristiana
defensa el valor peculiar i central de l’ésser humà enmig del concert
meravellós de tots els éssers, però avui ens veiem obligats a reconèixer
que només és possible sostenir un “antropocentrisme situat”, és a dir,
reconèixer que la vida humana és incomprensible i insostenible sense les
altres criatures. De fet «tots els éssers de l’univers estem units per
llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una
comunió sublim que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil».
[42]
-
68. Això no és producte de la nostra
voluntat, té un altre origen que es troba a l’arrel del nostre ésser, ja
que «Déu ens ha unit tan estretament al món que ens envolta, que la
desertificació del sòl és com una malaltia per a cadascú, i podem lamentar
l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació». 43 Així acabem amb la
idea d’un ésser humà autònom, totpoderós, il·limitat, i ens pensem a
nosaltres mateixos per a entendre’ns d’una manera més humil i més rica.
-
69. Convido a cadascú a acompanyar
aquest camí de reconciliació amb el món que ens allotja, i a embellir-lo
amb la seva aportació, perquè aquest afany propi té a veure amb la
dignitat personal i amb els grans valors. Malgrat això, no puc negar que
és necessari ser sincers i reconèixer que les solucions més efectives no
vindran només d’esforços individuals sinó sobretot de les grans decisions
de la política nacional i internacional.
-
70. Això no obstant, tot suma, i
evitar entre tots un augment d’una dècima de grau en la temperatura global
ja pot ser suficient per a evitar alguns sofriments a moltes persones.
Però el que importa és menys quantitatiu: recordar que no hi ha canvis
duradors sense canvis culturals, sense una maduració en la forma de vida i
en les conviccions de les societats, i no hi ha canvis culturals sense
canvis en les persones.
-
71. L’esforç de les famílies per
contaminar menys, reduir les deixalles, consumir amb prudència va creant
una nova cultura. Aquest simple fet de modificar els hàbits personals,
familiars i comunitaris alimenta la preocupació davant les
responsabilitats no acomplertes dels sectors polítics i la indignació
davant el desinterès dels poderosos. Advertim llavors que, malgrat que
això no produeix immediatament un efecte gaire notable des del punt de
vista quantitatiu, sí que contribueix a realitzar grans processos de
transformació que operen des de les profunditats de la societat.
-
72. Si considerem que les emissions
per càpita als Estats Units són al voltant del doble de les d’un habitant
de la Xina i prop de set vegades més respecte a la mitjana dels països més
pobres, 44 podem afirmar que un canvi generalitzat en l’estil de vida
irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a
llarg termini. Així, juntament amb les decisions polítiques
indispensables, estaríem en el camí de la cura recíproca.
-
73. “Lloeu Déu” és el nom d’aquesta
carta. Perquè un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix
en el pitjor perill per a ell mateix.
Francesc
Roma, Basílica de Sant Joan del Laterà,
4 d’octubre de 2023,
festa de Sant Francesc d’Assís, onzè del meu Pontificat.
**********
NOTES
[1] Conferència dels Bisbes catòlics
dels Estats Units, Global Climate Change Background, 2019.
[2] Assemblea Especial del Sínode dels
Bisbes per a la Regió Panamazònica, Document final, octubre de 2019, 10: AAS
111 (2019), 1744.
[3] Simposi de les Conferències
Episcopals de l’Àfrica i Madagascar (Sceam), African climate dialogues
communiqué, Nairobi, 17 d’octubre de 2022.
[4] Cf. Intergovernmental Panel on
Climate Change (IPCC), Climate Change 2021, The Physical Science Basis,
Cambridge and New York 2021, B.2.2.
[5] Cf. Id., Climate Change 2023,
Synthesis Report, Summary for Policymakers, B.3.2. Per a l’Informe 2023 es
fa referència a
https://www.ipcc.ch/report/ar6/syr/downloads/report/IPCC_AR6_SYR_SPM.pdf
[6]
Cf. United Nations Environment Program, The Emissions Gap Report 2022:
https://www.unep.org/resources/ emissions-gap-report-2022.
[7] Cf. Oficina Nacional
d’Administració Oceànica i Atmosfèrica, Earth System Research Laboratories,
Global Monitoring Laboratory, “Trends in Atmospheric Carbon Dioxide”:
https://www.gml.noaa.gov/ccgg/trends/
[8] Cf. IPCC, Climate Change 2023,
Synthesis Report, Summary for Policymakers, A.1.3.
[9] Cf. ibid., B.5.3.
[10]
Aquestes dades de l’Intergovernmental Panel on Climate Change es fonamenten
en aproximadament 34.000 estudis; cf. IPCC, Synthesis Report of the Sixth
Assessment Report (20/03/2023): AR6 Synthesis Report: Climate Change 2023.
[11] Cf. IPCC, Climate Change 2023,
Synthesis Report, Summary for Policymakers, A.1.2.
[12] Cf. ibid. tot el planeta. Això
em permet repetir dues conviccions en les quals insisteixo fins al
cansament: “tot està connectat” i “ningú no se salva sol”.
[13]Carta enc. Laudato si’ (24 de
maig de 2015), 101: AAS 107 (2015), 887.
[14] Ibid., 105: AAS 107 (2015), 889.
[15] Ibid., 106: AAS 107 (2015), 890.
[16] Ibid., 104: AAS 107 (2015),
888-889.
[17] Ibid., 105: AAS 107 (2015), 889.
[18] Ibid., 139: AAS 107 (2015), 903.
[19] Ibid., 220: AAS 107 (2015), 934.
[20] Cf. S. Sörlin – P. Warde,
“Making the Environment Historical. An Introduction”, a Id., Nature’s End:
History and the Environment, Basingstoke – New York 2009, 1-23.
[21] Carta enc. Laudato si’ (24 de
maig de 2015), 139: AAS 107 (2015), 903.
[22] V. Soloviev, Los tres diálogos y
el relato del anticristo, Madrid 2016, 195.
[23] Cf. S. Pau VI, Discurs a la FAO
en el seu 25è aniversari (16 de novembre de 1970), 4: AAS 62 (1970), 833.
[24] Carta enc. Fratelli tutti (3
d’octubre de 2020), 11: AAS 112 (2020), 972.
[25] Ibid., 174: AAS 112 (2020),
1030.
[26] Ibid., 172: AAS 112 (2020),
1029.
[27] Ibid.
[28] Cf. ibid., 170: AAS 112 (2020),
1029.
[29] Ibid.
[30] Ibid., 175: AAS 112 (2020),
1031.
[31] Carta enc. Laudato si’ (24 de
maig de 2015), 179: AAS 107 (2015), 918.
[32] Ibid., 167: AAS 107 (2015), 914.
[33] Ibid., 169: AAS 107 (2015), 915.
[34] Ibid., 111: AAS 107 (2015), 982.
[35] Ibid., 57: AAS 107 (2015), 870.
[36] Ibid., 68: AAS 107 (2015), 874.
[37] Ibid., 86: AAS 107 (2015), 881.
[38] Ibid., 97: AAS 107 (2015), 886.
[39] Ibid., 100: AAS 107 (2015), 887.
[40] Ibid., 233: AAS 107 (2015), 938.
[41] Cf. D.J. Haraway, When Species
Meet, Minneapolis 2008, p. 205-249.
[42] Carta enc. Laudato si’ (24 de
maig de 2015), 89: AAS 107 (2015), 883.
[43] Exhort. ap. Evangelii gaudium
(24 de novembre de 2013), 215: AAS 105 (2013), 1109.
[44] Cf. United Nations Environment
Program, Emission Gap Report 2022: https://www.unep.org/resources/emissions-
gap-report-2022.