«Si ens estimem els uns als altres,
Déu està en nosaltres,
el seu amor ha arribat a nosaltres a la seva plenitud» (1Jn 4,12).
Les lectures bíbliques d'aquest diumenge semblen triades a propòsit per a l'esdeveniment de gràcia que l'Església està vivint, és a dir, l'Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre el tema de la família que s'inaugura amb aquesta celebració eucarística.
Aquestes lectures es centren en tres aspectes: el drama de la soledat, l'amor entre l'home i la dona, i la família.
La solitud
Adam, com llegim a la primera lectura, vivia al Paradís, posava els noms a les altres criatures, exercint un domini que demostra la seva indiscutible i incomparable superioritat, però tot i així se sentia sol, perquè «no en trobà cap capaç d'ajudar-lo »(Gn 2,20) i experimentava la soledat.
La solitud, el drama que encara afligeix molts homes i dones. Penso en la gent gran abandonats fins i tot pels seus éssers estimats i els seus propis fills; en els vidus i vídues; en tants homes i dones deixats per la seva pròpia dona i pel seu propi marit; en tantes persones que de fet es senten soles, no compreses i no escoltades; en els emigrants i els refugiats que fugen de la guerra i la persecució; i en tants joves víctimes de la cultura del consum, de l'usar i llençar, i de la cultura del descart.
Avui es viu la paradoxa d'un món globalitzat en el qual veiem tantes cases de luxe i edificis de gran alçada, però cada vegada menys calor de llar i de família; molts projectes ambiciosos, però poc temps per viure el que s'ha aconseguit; tants mitjans sofisticats de diversió, però cada vegada més un profund buit en el cor; molts plaers, però poc amor; tanta llibertat, però poca autonomia ... Cada vegada més les persones que se senten soles, i les que es tanquen en l'egoisme, a la malenconia, en la violència destructiva i en l'esclavitud del plaer i del déu diners.
Avui vivim en cert sentit la mateixa experiència d'Adam: tant poder acompanyat de tanta soledat i vulnerabilitat; i la família és la seva imatge. Cada vegada menys serietat en portar endavant una relació sòlida i fecunda d'amor: en la salut i en la malaltia, en la riquesa i en la pobresa, en la bona i en la mala sort. L'amor durador, fidel, recte, estable, fèrtil és cada vegada més objecte de burla i considerat com una cosa antiquat. Semblaria que les societats més avançades són precisament les que tenen el percentatge més baix de taxa de natalitat i la major mitjana d'avortaments, de divorcis, de suïcidis i de contaminació ambiental i social.
L'amor entre l'home i la dona
Llegim a la primera lectura que el cor de Déu es va entristir en veure la solitud d'Adam i va dir: «No està bé que l'home estigui sol; Li faré com ell que l'ajudi »(Gn 2,18). Aquestes paraules mostren que res fa més feliç l'home que un cor que s'assembli a ell, que li correspongui, que l'estimi i que acabi amb la solitud i el sentir-se sol. Mostren també que Déu no ha creat l'ésser humà per viure en la tristesa o per estar sol, sinó per a la felicitat, per compartir el seu camí amb una altra persona que és el seu complement; per viure l'extraordinària experiència de l'amor: és a dir d'estimar i ser estimat; i per veure el seu amor fecund en els fills, com diu el salm d'avui (Sl 128).
Aquest és el somni de Déu per a la seva criatura predilecta: veure-realitzada en la unió d'amor entre home i dona; feliç en el camí comú, fecunda en la donació recíproca. És el mateix designi que Jesús resumeix en l'Evangeli d'avui amb aquestes paraules: «Al principi de la creació Déu els va crear home i dona. Per això l'home deixa el pare i la mare, s'unirà a la seva dona, i seran els dos una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn »(Mc 10,6-8; cf. Gn 1,27; 2, 24).
Jesús, davant la pregunta retòrica que li havien dirigit - probablement com un parany, per fer-ho quedar malament davant la multitud que el seguia i que practicava el divorci, com a realitat consolidada i intangible-, respon de manera senzilla i inesperada: restitueix tot l'origen de la creació, per ensenyar-nos que Déu beneeix l'amor humà, és ell el que uneix els cors de dues persones que s'estimen i els uneix en la unitat i en la indissolubilitat. Això vol dir que l'objectiu de la vida conjugal no és només viure junts, sinó també estimar-se per sempre. Jesús restableix així l'ordre original i originant.
La família
«El que Déu ha unit, que no ho separi l'home» (Mc 10,9). És una exhortació als creients a superar tota forma d'individualisme i de legalisme, que amaga un mesquí egoisme i la por d'acceptar el significat autèntic de la parella i de la sexualitat humana en el pla de Déu.
De fet, només a la llum de la bogeria de la gratuïtat de l'amor pasqual de Jesús serà comprensible la bogeria de la gratuïtat d'un amor conjugal únic i usque ad mortem.
Per a Déu, el matrimoni no és una utopia d'adolescent, sinó un somni sense el qual el seu criatura estarà destinada a la soledat. En efecte la por d'unir-se a aquest projecte paralitza el cor humà.
Paradoxalment també l'home d'avui -que sovint ridiculitza aquest pla-roman atret i fascinat per tot amor autèntic, per tot amor sòlid, per tot amor fecund, per tot amor fidel i perpetu. Ho veiem anar després dels amors temporals, però somia l'amor autèntic; corre després dels plaers de la carn, però desitja el lliurament total.
En efecte «ara que hem provat plenament les promeses de la llibertat il·limitada, comencem a entendre de nou l'expressió" la tristesa d'aquest món ". Els plaers prohibits van perdre el seu atractiu quan han deixat de ser prohibits. Encara tendeixin a l'extrem i es renovin a l'infinit, resulten insípids perquè són coses finites, i nosaltres, en canvi, tenim set d'infinit »(Joseph Ratzinger, Auf Christus schauen. Einübung in Glaube, Hoffnung, Liebe, Freiburg 1989, pàg. 73).
En aquest context social i matrimonial bastant difícil, l'Església està cridada a viure la seva missió en la fidelitat, en la veritat i en la caritat.
Viu la seva missió en la fidelitat al seu Mestre com a veu que crida en el desert, per defensar l'amor fidel i animar les nombroses famílies que viuen el seu matrimoni com un espai en el qual es manifesten l'amor diví; per defensar la sacralitat de la vida, de tota vida; per defensar la unitat i la indissolubilitat del vincle conjugal com a signe de la gràcia de Déu i de la capacitat de l'home d'estimar de debò.
Viure la seva missió en la veritat que no canvia segons les modes passatgeres o les opinions dominants. La veritat que protegeix l'home i la humanitat de les temptacions de autoreferencialitat i de transformar l'amor fecund en egoisme estèril, la unió fidel a vincle temporal. «Sense veritat, la caritat cau en mer sentimentalisme. L'amor es converteix en un embolcall buit que es farceix arbitràriament. Aquest és el risc fatal de l'amor en una cultura sense veritat ». (Benet XVI, enc. Caritas in veritate, 3).
Viure la seva missió en la caritat que no assenyala amb el dit per jutjar els altres, sinó que -fidel a la seva naturalesa com a mare - se sent en el deure de buscar i curar les parelles ferides amb l'oli de l'acollida i de la misericòrdia; de ser «hospital de camp», amb les portes obertes per acollir a qui crida demanant ajuda i suport; de sortir del propi recinte cap als altres amb amor veritable, per caminar amb la humanitat ferida, per incloure-la i conduir-la a la font de la salvació.
Una Església que ensenya i defensa els valors fonamentals, sense oblidar que «dissabte es va fer per a l'home i no l'home per al dissabte» (Mc 2,27); i que Jesús també va dir: «No necessiten metge els sans, sinó els malalts. No he vingut a cridar justos, sinó pecadors »(Mc 2,17). Una Església que educa a l'amor autèntic, capaç d'allunyar de la solitud, sense oblidar la seva missió debon samarità de la humanitat ferida.
Recordo a sant Joan Pau II quan deia: «L'error i el mal han de ser condemnats i combatuts constantment; però l'home que cau o s'equivoca ha de ser comprès i estimat [...] Nosaltres hem d'estimar el nostre temps i ajudar l'home del nostre temps. »(Discurs a l'Acció Catòlica italiana, 30 desembre de 1978, 2.c: L L'Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola, 21 gener 1979, p.9).I l'Església ha de buscar-ho, acollir-lo i acompanyar-lo, perquè una Església amb les portes tancades es traeix a si mateixa ia la seva missió, i en comptes de ser pont es converteix en barrera: «El santifica com els qui són santificats tenen un mateix pare. Per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans »(He 2,11).
Amb aquest esperit, li demanem al Senyor que ens acompanyi en el Sínode i que guiï la seva Església a través de la intercessió de la Santíssima Mare de Déu i de Sant Josep, el seu castíssim espòs.
